Johnny Chico

Johnny Chico va ser escrita pel dramaturg Stephen House en els anys noranta, tot i que per desgràcia la seva temàtica encara és vigent. De fet, quan l'actor Víctor Palmero es va posar en contacte amb ell per demanar-li el text, el dramaturg li va oferir obres més recents.

Johnny Chico és una història explicada des de la sinceritat i l'honestedat. En un sol escenari viatgem per una muntanya russa emocional que ens portarà per diverses localitzacions. Sense voler-ho, l'obra ens dóna una gran lliçó sobre la dificultat de la recerca de la identitat per la gent homosexual en un context tan hostil. Amb només un sol actor l'obra aconsegueix crear el retrat d'una societat homòfoba i reprimida. L'actor Víctor Palmero ens demostra una energia desbordant per tal d'interpretar, no un, ni dos, sinó diversos personatges que no deixen mai l'escenari buit. Es tracta d'un personatge molt complex i amb moltes capes que l'actor ens va mostrant a mesura que avança l'obra. Tot i que la il·luminació tendeix a enfosquir l'escena i, en ocasions, és difícil veure la cara del protagonista, tota la posada en escena ens transporta a les sensacions que viu el mateix personatge en cada moment.

Sens dubte, una obra amb frases colpidores però, amb molta veritat i tenyit de moments molt còmics.

Johnny Chico és un monòleg d'Stephen House que es va estrenar el 1994 a Canberra (Austràlia). Més de 25 anys més tard l'obra va caure a les mans de l'actor Víctor Palmero, que va considerar que els temes plantejats al text encara eren vigents i, desgraciadament, actuals. El monòleg ens parla de famílies desestructurades, abusos a la infància, violència familiar, homofòbia i identitat de gènere, entre d'altres temes. I ho fa tot a través d'un únic personatge que passa per múltiples peripècies, totes elles doloroses i reveladores. Palmero es posa a la pell de Johnny i afronta amb valor un tour de force amb el que pocs actors s'hi veurien amb cor. Durant els 80 minuts que dura l'espectacle el veiem desdoblar-se en els interlocutors del protagonista, el veiem patir i desesperar-se, però també cantar com a vedette d'un club nocturn.

El monòleg de House pot caure a moments en un cert tremendisme i semblar que s'instal·la en el drama més desaforat, però això no ens ha de fer perdre de vista que històries com l'explicada són reals i passen també prop de casa nostra. Tot i que es podria haver estat més subtil en alguns aspectes, aquest no era l'objectiu ni la intenció. Johnny Chico vol ser un revulsiu, un cop de puny que ens faci pensar en la violència homòfoba, i val a dir que això ho aconsegueix sobradament.

He tingut una catarsi emocional veient, Johhny Chico. Víctor Palmero, en aquest monòleg en què representa diversos personatges, m'ha deixat sense paraules, en silenci, en xoc. Johhny Chico és un monòleg on les emocions surten disparades en totes les direccions, sense filtres, sense mitges tintes. Víctor Palmero portarà l'espectador de la mà i farà que aquest es posi a la pell i que senti les mateixes emocions que ell, sense ser-ne conscient d'això o sí? Poques vegades em passa, però Víctor m'ha hipnotitzat, m'ha seduït i ha fet que m'emocionés en alguns moments. Crec que l'actor després de fer cada funció es queda exhaust, ja que es despulla davant de l'espectador de manera que aclapara. El text és tan profund com superficial, és a dir, hi ha coses que ens narra que són banals, que són coses quotidianes, però que unint aquesta part a la més íntima, a la part més familiar, més del “jo amagat” fa que a el seu conjunt sigui un text ple de capes, racons... Víctor és un actor camaleònic, és un actor superb i fa sentir el públic com ho fa és molt difícil. He sentit el que ell sent a escena, m'ha sabut traspassar tot i això no ho fa qualsevol.

Les obres com Johnny Chico són simplement necessàries.

Crec que podria acabar la meva recomanació només amb aquesta frase, bàsicament per no donar més pistes i que cada persona que la vegi la gaudeixi i s'emocioni a la seva manera. Cal anar-la a veure, cal deixar que et travessi i deixar-te endur pel viatge emocional que proposa aquesta valenta, i desgraciadament actual, proposta.

Però si necessiteu més arguments, us diré que Víctor Palmero, com a únic actor en escena, però amb qui veiem alguna cosa com una desena de personatges, està majestuós: et fa gaudir, patir, emocionar-te, plorar, riure a riallades... Es nua emocionalment davant del pati de butaques, es deixa la pell a cada escena... durant hora i mitja, amb una energia que no decau en cap moment i un treball de moviment molt ben cuidat, ens explica la història d'una persona que no encaixa, que ha d'escapar una i mil vegades de situacions extremes, buscant la seva identitat, de qui és o de qui vol ser. Tot plegat dirigit de manera brillant per Eduard Costa.

Menció especial mereix l'escenografia, el so i la il·luminació, que et transporten conjuntament en cada moment a cada racó de la vida de Johnny, sense deixar passar ni un sol detall.

L'obra és de l'autor australià Stephen House, i en donar-li els drets per representar-la a Palmero li va comentar si no volia “una obra seva més actual” (el text és dels 90). Realment no podria estar més vigent ara mateix. Una bocanada de realitat que tothom hauria de veure, ja que moltes vegades el punt de vista de cada persona és tan sols una opinió esbiaixada que pot canviar i generar una mirada més àmplia quan ens posem a la pell d'una altra persona i potser, amb aquesta obra, canviem pensaments i opinions. Una obra de què és impossible sortir igual que has entrat, té un halo transformador brutal.