Incendios

Incendis és l'obra mestra de Wajdi Mouawad, i pel que sembla ho seguirà essent per molt de temps. Només la primera escena ja és un exemple de composició i estructura teatrals realment admirable. Amb un senzill plantejament l'autor ens planta al davant tots els interrogants -i també moltes de les respostes- d'aquesta gran tragèdia moderna. Una tragèdia que busseja en conflictes personals i en alguns dels grans mals del món actual. Així, la identitat, la venjança, la inutilitat de la violència o bé els conflictes per religió o per raça són alguns dels temes que van apareixent dins d'una trama complexa i polièdrica.

En aquesta nova versió -ara en castellà i amb un repartiment de primera línia- s'ha posat el focus principal en les actuacions, i la veritat és que tot funciona com un rellotge. La direcció de Mario Gas també és brillant, sobretot per la gestió del ritme i per la cura que té dels més petit detalls. Potser sí que ha descuidat una mica la part estètica i ha deixat alguna escena a mig explicar, però en una obra monumental com aquesta és inevitable alguna discrepància. El que no admet gaires discussions és l'impecable i matisat treball de Núria Espert, molt ben acompanyada de Laia Marull, Candela Serrat o Ramón Barea, per posar només alguns exemples del compactat treball actoral.

Per últim, sé que és inevitable fer comparacions amb l'històric muntatge d'Oriol Broggi del 2012, però crec que les versions són prou diferents i tenen una ànima prou potent com perquè cadascuna pervisqui a la nostra memòria durant molt de temps.

Aquesta és una temporada amb excessives reposicions. Nosaltres no acostumem gairebé mai a veure una proposta teatral per segona vegada, i per tant en principi no pensàvem pas anar a veure aquesta versió en castellà; però un amic que l'havia vist a Madrid, ens la va recomanar, tot dient que es tractava d'una versió molt digne i totalment diferent de la catalana.

Vàrem creure que pagava la pena fer-li cas, però tot i això, anàvem amb una mica de por, perquè tot i que ja fa més de cinc anys que vàrem poder veure la versió que ens va oferir l'Oriol Broggi al Teatre Romea, la tenim encara molt present a la nostra memòria i dubtàvem que aquesta proposta ens agradés tant.

Però ves per on, està clar que no és convenient fer pronòstics, perquè aquesta versió del text de Wadji Mouawad dirigida per Mario Gas ens ha entusiasmat. En sortir del teatre hem conclòs que són dues apostes totalment diferents, que si bé estan basades en el mateix text, són difícilment comparables.

Una escenografia minimalista, amb una rampa i una paret central en color gris, a banda i banda el terra cobert de sorra que evoca un paisatge desèrtic. Unes encertades projeccions acompanyanen els diferents moments de la història.

El text de Mouawad és molt dur i complex i en aquesta versió de Mario Gas ha resultat molt més entenedor, segurament també afavorit pel fet de conèixer la història.

Aquest muntatge es va estrenar a Madrid el 2016 i compta amb un repartiment encapçalat per Nuria Espert que interpreta a Nawal, ja gran, i que ens ha ofert uns monòlegs d'una gran força dramàtica,

Laia Marull extraordinària en el seu paper d'una Nawal jove i lluitadora. Candela Serrat és una convincent Jeanne Marwan i Álex Garcia el seu germà bessó Simon. Ramon Barea, és el notari i una mena de conductor de la història que ens ha anat agradant més a mesura que avançava la peça. També destacar els altres tres intèrprets, Lucia Barrado en el paper de Sawda, Germàn Torres en el de Nihad i Alberto Iglesias amb diferents personatges.

Una història d'amor i d'odi, de pau i de violència, situacions límit que acaben en un desig de perdó i reconciliació entre les persones i amb ells mateixos. Un retrat del conflicte de l'ésser humà davant les religions o la raça en un context de guerra.

Malgrat la terrible duresa del text, deixa oberta una escletxa a l'esperança i a les ganes de viure. Una proposta totalment recomanable.

Si voleu llegir l'apunt original, només cal que cliqueu en aquest ENLLAÇ

Wajdi Mouawad s'ha convertit en tot un habitual de la nostra cartellera des de que fa cinc anys es va estrenar la versió catalana d'aquesta mateixa obra, la qual va ser un indiscutible èxit de crítica i públic. Ara, ens arriba una nova posada en escena procedent de Madrid, sent difícil treure'ns del cap aquest muntatge que vam veure fa pocs anys i que de forma majoritària ens va sacsejar. Així, el major problema d'aquesta versió no resideix en el propi muntatge, sinó en les pròpies expectatives que portem al tenir tan present l'anterior. Naturalment, jo vaig anar amb aquesta inevitable idea al cap, però us puc dir que vaig sortir encantat de la sala i que em va semblar un excel·lent muntatge. Així doncs, el millor és no fer comparacions, ja que són dos muntatges diferents que resulten excel·lents per si sols, els quals traslladen perfectament al públic l'obra de Mouawad. Per mi, val la pena anar-hi, s'hagi vist o no l'anterior.

Un cop dit això, cal dir que el muntatge que podem veure al Teatre Goya té una factura impecable, amb una direcció i uns actors que donen consistència al text. Així, tot resulta fluït i, alhora, s'enlluernen els grans moments dramàtics, contant a més amb una escenografia funcional i efectiva. Sens dubte, es tracta d'un muntatge en el que tot funciona, aconseguint entretenir, emocionar, sorprendre i fer pensar a l'espectador.

Diuen que les comparacions són odioses... i, segurament, amb raó. Per aquest motiu, més val intentar fer l’esforç d’apropar-se a veure aquest Incendios dirigit per Mario Gas deixant de banda el record que tots els espectadors catalans tenim de la ja mítica posada en escena d’Oriol Broggi. Seria una llàstima no poder gaudir en el seu esplendor del magnífic text de Wadji Mouawad amb un repartiment de luxe només perquè la nostra memòria juga a buscar-li les semblances i diferències. Tant el públic que conegui la història com qui no, s’adonarà que es tracta d’una proposta universal, colpidora i una genial barreja de tragèdia clàssica amb una perspectiva contemporània capaç de traspassar el temps i les versions. Tot el repartiment, en aquest cas, fa un treball interpretatiu esplèndid. Menció apart mereix la incommensurable Núria Espert que s’emporta els moments més emotius de l’espectacle. És impossible no sentir-se afortunat de poder veure actuar encara, a la seva edat, a una actriu de la seva categoria i trajectòria. En alguns moments, Gas busca les solucions més pràctiques i cau en alguna estridència que hauria de poder mesurar-se. Malgrat això, es tracta d’una de les grans obres del teatre contemporani i, per tant, si se li sap treure profit, com és el cas, el resultat és (i serà sempre) certament impactant.