Ester Bellver: Requiem

Amb “Requiem” l’Ester Bellver fa un homenatge al seu pare. I ho fa des de la sinceritat, explicant les seves vivències des de la seva infantesa fins el moment de la mort i l’enterrament del seu pare.

Ester Bellver fa un salt en el temps i reviu totes les fases vitals de la seva vida; unes vegades amb nostàlgia i d’altres amb més duresa i dolor; etapes de la vida que per a molts dels presents ens són del tot familiars.

L’obra sorgeix de la pròpia experiència personal de l’Ester Bellver. Des de, la malaltia del seu pare, del temps que va estar acompanyant-lo a l’hospital i de quan va haver de buidar la casa després de la seva mort.

Textos que es van anar gestant mica en mica a partir de reflexions, notes, records i vivències. Textos que anys més tard li servirien per crear aquest espectacle amb el que vol donar descans a la figura del seu pare.

Textos en forma de monòleg, molts d’ells com si talment es tractés de poesia, d’altres com un conte o un relat.

Ester Bellver fa una feina excel·lent, plena de matisos, desdoblant-se en cadascuna de les etapes que va viure al llarg de la seva vida, des de la infància fins la maduresa passant per l’adolescència. Es fa gran i petita, i la seva veu varia segons el moment en el que es troba.

El simbolisme està present en tot el muntatge; dins l’espai escènic, en l’escenografia, en la llum, el vestuari .... El terra és ple de penjadors de roba col·locats fent un cercle tancat on la protagonista entra i surt constantment, penjadors de fusta amb els que la protagonista interactua, juga i utilitza per donar-li diferents utilitats, i un galant de fusta que d’igual manera utilitzarà per diferents usos (reclinatori, taüt, cotxe). El vestuari realitzat per Elena González i Loreto García Cascales ,és a part de vistós molt original, una armilla d’home, una faldilla feta d’americanes ( possiblement pertanyents al pare). Cal destacar l’originalitat del pentinat, una trena feta amb la combinació de un munt de corbates i cabells de la protagonista.

Personalment m’he sentit en molts moments identificada amb ella, la pèrdua del pare després d’una dolorosa malaltia, recordar els bons moments que creia oblidats, com el de ficar-nos el meu germà i jo al llit dels pares, les pessigolles,... Curiosament el meu pare també tenia un acordió, que guardo amb molta cura.

El que realment és cert és que l’encontre més íntim, més proper, més especial i més fort i profund amb el meu pare va ser quan tots dos vam deixar a un costat el paper que a cadascun de nosaltres ens havia tocar representar (pare i filla). Just en aquell instant, on les fronteres s’esvaeixen, es quan queda el que després segueix perdurant.

***1/2