En el estanque dorado

És per tots ben sabut que no abunden els personatges de gent gran en el món del teatre i, molt menys, que siguin protagonistes de l'obra. En aquest sentit, a En el estanque dorado no ens trobem amb un, sinó amb dos personatges d'aquesta mena i són d'aquelles perletes que permeten lluir-se als actors que els interpreten. Així doncs, tant Lola Herrera com Héctor Alterio estan magnífics en els seus papers i ja només per això ben val una visita al Teatre Romea. D'altra banda, el text no destaca per la seva originalitat, ni tampoc per un tractament profund del tema o per ser especialment realista, però la història representada resulta entranyable, divertida i amena, fent sortir a l'espectador amb un somriure dibuixat a la boca.

La direcció de Magüi Mira és força àgil i atorga tot el protagonisme als actors, que són el pilar de l'obra. En aquest sentit, els actors mostren una actuació natural en la que es nota la seva veterania, oferint en tot moment una interpretació còmica sense caure en el parany de la sobreactuació i provocant empatia i tendresa a l'espectador. A més, un altre aspecte destacat és la escenografia, que tot i ser senzilla, es força suggerent i aconsegueix amb un disseny del fons molt treballat evocar l'espai exterior i abraçar al mateix temps l'interior.

Veure Lola Herrera i Héctor Alterio sobre un escenari és motiu més que suficient per sortir de casa i apropar-se al Teatre Romea. Poques vegades tenim l'oportunitat de gaudir de dos intèrprets de la seva talla sobre un escenari. És cert que el text no és res de l'altre món i que la resta del repartiment no acompanya com caldria la parella protagonista però, tot i això, Herrera i Alterio ens regalen una feina tan ben feta que seria un error perdre-se-la.

Més informació (en castellà)

Quan Mark Rydell va decidir adaptar On golden pond al cinema el 1981 només feia tres anys que l'obra s'havia estrenat a Broadway, però el seu to i la manera de tractar el tema de la vellesa s'emmarcaven dins de la tradició més rància del teatre anglosaxó: diàlegs irònics, humor barrejat amb moments dramàtics i una gran dosi de carrincloneria i sentiments passats de sucre. La pel·lícula va evidenciar també tots aquests defectes, que per a altres poden resultar virtuts, però un càsting d'infart -es reunien per primer cop en pantalla Henry Fonda i Katherine Hepburn- va aconseguir convertir-la en un èxit i li va proporcionar deu nominacions a l'Òscar. Un autèntic disbarat. De totes formes, cal tenir en compte que eren els vuitanta, una dècada on convivien, sobretot en termes artístics, el més modern amb el més tronat...

La pregunta que em faig ara, més de trenta anys més tard, és la següent. ¿Feia falta recuperar una obra que ja estava passada de moda quan es va estrenar? Puc entendre que és una peça de lluïment per a actors veterans, i no n'hi ha moltes, però si un s'embranca  en una empresa com aquesta hauria de tenir en compte els temps que corren i fer petits ajustos... sense por, i amb la consciència ben tranquil·la. No cal parlar de la parella d'ànecs que es fan petons amb el bec, ni cal saludar al llac amb la mà com si els personatges fossin parents de Sant Francesc d'Assis... ja que al final un pot tenir la sensació que en lloc d'una obra de teatre seriosa està veient un Power Point de postes de sol i missatges d'autoajuda.

Pel que fa a les interpretacions, val a dir que Lola Herrera i Ernesto Alterio mostren ofici i salven moltíssims  moments tirant de professionalitat i carisma, però quan han d'interactuar amb els altres actors -afortunadament no són moltes escenes- la cosa es complica. En escenes transcendents com la de la conversa entre pare i filla es descobreixen les intencions per les paraules que s'escolten però no pas per l'actitud dels actors, i el mateix passa amb la conversa sobre sexe o en moltes de les que apareix l'adolescent. No sé si és un error de direcció o és que cadascú ha assajat per la seva banda, però feia anys que no patia pels actors en un muntatge professional... i aquí vaig patir. Sap greu dir-ho, però no era necessari recuperar aquesta obra ni posar a dos grans noms del teatre espanyol en aquesta tessitura. Al final no s'ha fet cap favor a ningú.

Èxit rotund el passat Dilluns a l'estrena de l'obra En el estanque dorado. Una obra realista, compacte i plena d'optimisme tot i tractar temes complicats i bastant desoladors. El text toca la fibra per complet i la història t'endinsa a descobrir més sobre la vida dels personatges principals (Norman i Ethel Thayer) - una vida que, tot i tenir pincellades tristes, està plena de vitalitat. És tan profund l'argument que no es necessiten grans decorats per transmetre tota l'acció (la història transcorre dins la casa d'estiu de la família d'ancians Thayer, al costat de l'estany daurat, i el mobiliari que veiem durant tota la representació és el mateix: senzill però suficient).

En el estanque dorado es representa per primera vegada en els escenaris espanyols. Va ser creada l'any 1979 pel dramaturg Ernest Thompson i va guanyar, a més a més, un Globus d'Or i tres Òscars (millor actor pel mític i entranyable Henry Fonda, millor actriu per l'estupenda i delicada Katharine Hepburn i millor dramaturg pel gran talent d'Ernest Thompson) desprès del seu espectacular triomf al cinema.

En aquesta versió, el matrimoni Thayer està interpretat pels veterans Héctor Alterio i Lola Herrera que ens mostren una interpretació acurada i tendre al llarg de la funció. Ells dos s'estimen però en Norman (Héctor Alterio) és un personatge molt excèntric i posa les coses molt difícils per aguantar-lo dia a dia. Personalment, he de dir que vaig quedar fascinada amb el treball de l'Héctor Alterio (sota la meva opinió, construeix un Norman molt més proper al espectador i fort que l'interpretat cinematogràficament per Henry Fonda). Potser si és cert que a vegades la seva vocalització es fa difícil d'entendre però la seva gràcia a escena i forma de ser acapara tots els aplaudiments i riures del públic. A més, trobo que l'Héctor condueix perfectament la lluita interna que experimenta el seu personatge a causa de la seva pèrdua de memòria. Tot això el transporta a viure obsessionat amb la mort i pensar que aquell estiu a l'Estany daurat serà l'últim de la seva vida. No tinc paraules negatives per l'Héctor Alterio, com tampoc tinc cap per la Lola Herrera (tota una senyora d'alt de l'escenari, activa i simpàtica). Ara... també he de dir que per a mi els altres tres actors secundaris que surten a l'obra no estàn a l'altura de les expectatives. No em van acabar de convèncer gaire... Són CORRECTES però opino que es queden una mica curts.

En definitiva, no us podeu perdre aquesta versió menys melodramàtica que ha fet la directora Magüi Mira de l'obra En el estanque dorado. A mesura que avança la funció, sobretot, vas creixent amb el personatge de l'Héctor Alterio i entens el patiment que viuen tots els personatges en conjunt: La proximitat de la mort és un tema que amaga moltes veritats, por, soledat, patiment... A més, quan apareix en escena la filla del matrimoni Thayer s'obra una escletxa a la història que et capgira del tot els esquemes. És aquí quan aprens a entendre de més a prop la duresa de la vida dels protagonistes i t'emociones amb cada paraula, cada brot d'alegria, cada gest...

 

Les limitacions de la vellesa i la incertesa davant la proximitat de la mort són qüestions de gran importància però molt difícils de tractar pel perill d’obtenir un resultat massa depriment o caure en l’antipatia del públic més jove. Escrita per Ernest Thompson l’any 1979, En el estanque dorado esquiva hàbilment aquests possibles paranys dotant de vitalitat i optimisme un text realista que no renuncia, però, a la vessant més dramàtica del tema. En concret, aquest muntatge dirigit per Magüí Mira destaca per la lliçó de veterania d’una esplèndida Lola Herrera i un carismàtic i aclaparadorament versemblant Hèctor Alterio. En la seva relació damunt l’escenari tot és llum i humanitat. Cadascuna de les paraules que surten de la seva boca estan plenes de veritat i bon ofici i, per tant, només per ells ja val la pena tot l’espectacle. No obstant això, és necessari advertir que la resta del repartiment, per excés o per defecte, no estan a l’altura, cosa que desllueix una mica el conjunt. A més, la directora ha decidit potenciar en excés la comicitat de certes situacions de manera evidentment innecessària. L’estrany intent de convertir aquest drama amable en una comèdia costumista no tan sols banalitza la profunditat de l’obra sinó que, a més, embruta, per contagi, els moments més seriosos i reflexius. Afortunadament, tot i el seu desencert en la recerca del to general, el positivisme de la història aconsegueix arribar a l’espectador que, de ben segur, sortirà amb ganes d’anar a visitar els seus pares o els seus avis i passar una bona estona amb ells.

Què és allò que més por ens fa de fer-nos grans? Perdre la memòria i oblidar els records més preuats? No ser capaços de valdre'ns per nosaltres mateixos? Veure com, una rere l'altra, desapareixen les nostres facultats i habilitats? Convertir-nos en persones avorrides? Perdre l'interès en tot allò que ens envolta? o no tenir res a comentar?

La tercera edat, l'etapa daurada de la vida, és un tema poc tractat a l'escena teatral (o almenys he vist pocs espectacles que en parlin).  Amb un diàleg sincer i divertit; una escenografia acurada; un ritme molt encertat i uns intèrprets de primera, En el estanque dorado planteja la realitat d'una parella d'avis que fa quaranta-vuit anys que comparteixen les seves vides. Ell, un pessimista molt bromista sense pèls a la llengua. Ella, una dona atenta i lluitadora, plena d'energia. Han viscut alts, també baixos; però segueixen junts, tirant endavant i vivint amb emoció i valentia. Amb una complicitat envejable i una elegància extraordinària, i per primera vegada junts damunt d'un escenari, Lola Herrera i Héctor Alterio parlen sobre la vellesa, la mort i la vida de manera tendra, amorosa i delicada. Formen la parella d'avis que, com a molts ens va passar en veure la pel·lícula d'animació Up, tots voldríem ser de grans.