Sinopsi

“Algú ha escrit que El rei Lear és la versió no religiosa, és a dir humana, de la suma del llibre de les Lamentacions de Jeremies i el llibre de Job, que llegim a la Bíblia. Cada vegada que, com a espectadors, acompanyem les desventures del vell rei, ens emocionem i se’ns encongeix el cor davant de la misèria i la grandesa que poden habitar al mateix temps les nostres ànimes. Grandesa i misèria de l’art, en aquest cas del teatre, que ens fa sensibles davant d’una representació i insensibles a les mateixes escenes que la vida ens mostra diàriament de tant a prop que en podem sentir fins l’olor de marcit. Acostumats a viure envoltats de tòpics i de llocs comuns que amaguen les realitats més concretes i palpables de la nostra existència, aquesta catedral del teatre i de la poesia ens col·loca al davant d’una veritat difícil d’acceptar, però tan certa com terrible: l’amor és un motor, potser el motor de la nostra vida, i sense ell seríem eixorcs, orfes. És cert. Però l’amor no fa desaparèixer la crueltat ni la vilesa ni la indiferència, que també es troben a l’arrel més profunda del nostre esperit, capaç de provocar el dolor més insuportable a qualsevol dels nostres semblants, fins i tot dels més propers, pares, fills, germans… Quan un teatre decideix encarar el repte i la responsabilitat artística de muntar El rei Lear vol dir que és un teatre (artistes i espectadors) que ha arribat a la seva majoria d’edat i que ha perdut, encara que sigui durant un espai de temps curt, la por d’enfrontar-se a la seva veritable imatge, reflectida sense compassió pel més gran dels poetes dramàtics de tots els temps, aquell a qui tornem cada vegada per veure i comprovar de quina matèria estem fets els humans.” Lluís Pasqual

Durada:
100 minuts

Idioma:
Català

Sinopsi

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 14

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Iván F. Mula
Teatre Barcelona

La despulla del superflu

Només sentir l’energia que desprèn aquest Rei Lear tan especial, un ja se n’adona que està assistint a un muntatge històric. En primer lloc, pel seu espectacular repartiment que reuneix uns quants dels millors talents del panorama teatral actual i, en segon (i potser aquest és el secret d’haver reunit tants caps de cartell), perquè serà, probablement, la darrera gran obra on participi Núria Espert. La mítica actriu, que ja ha fet 80 anys, sembla que tenia com a repte pendent interpretar aquest clàssic personatge shakespearià traït per les seves filles i abocat a la bogeria. Espert no deixa passar l’oportunitat de fer un recital de matisos, inflexions de veu, compromís emocional i transmissió del veritable significat de les paraules, demostrant la seva talla en cada escena. La combinació de fragilitat i força que atorga al protagonista d’aquesta tragèdia resulta tan hipnòtica com colpidora, i tan carismàtica com la seva companya d’escena Teresa Lozano (en el paper de bufó). D’altra banda, l’estil de direcció de Lluís Pasqual encaixa, en aquest cas, perfectament amb l’esperit del text: una reflexió sobre la despulla del superflu que ens permetrà trobar la llum després de la tempesta. La seva sobrietat barrejada amb veritables cops d’efecte força impactants funciona de meravella i, juntament amb el conjunt de composicions interpretatives, converteix la proposta en una joia única i irrepetible.

25/12/2015
Elsa Álvarez Forges
Teatre Barcelona

Un Lear espectacular i fora de sèrie

Per a una obra espectacular, Lluís Pasqual ens proposa un muntatge impactant, fabulós i màgic al Teatre Lliure de Montjuïc. Ha optat per una escenografia minimalista bastida sobre taulons de fusta que es mouen d’una banda a l’altra a diferents altures. L’escenari, una llenca de parquet allargada amb una grada a cada banda, és nu, però no hi trobem a faltar res. Hi ha un element clau que ho omple tot: la llum. En aquest Lear, la il·luminació esdevé primordial per crear ambients i espais diferenciats. L’altre element clau d’aquest muntatge és la música, un so en directe que ens acosta al Shakespeare original: el del Globe Theatre.

La il·luminació i la música són els dos actius més importants d’aquesta producció d’El rei Lear, i si hi sumem les torxes de foc que apareixen a la primera escena —foc real, es notava l’escalfor des de la grada—, la cosa esdevé gairebé mística. Jo em vaig sentir com si m’haguessin transportat a un teatre medieval i la sensació va ser absolutament màgica.

En segon lloc cal destacar l’elenc actoral, integrat per 25 intèrprets meravellosos dels quals no en destacaria cap perquè tots ho van fer extraordinàriament bé, des de Núria Espert, Teresa Lozano, Jordi Bosch o Ramon Madaula, fins a Julio Manrique i David Selvas. Cal felicitar entusiàsticament Lluís Pasqual per aquest Lear colossal que ens va deixar clavats a la cadira i ens va transportar literalment a l’època de Shakespeare.

Llegeix la crònica sencera

10/02/2015
Mercè Rubià
Teatre Barcelona

Amb alguns dubtes

He intentat anar a veure El Rei Lear sense llegir-ne ni sentir cap crítica ni comentari. Només amb el gran repartiment (en número i qualitat), el director i els recursos del teatre, ja hi vas amb -potser- masses expectatives. He intentat sortir-ne sense comparar, tot i que aquesta temporada hem vist molts, molts Shakespeare. Em sembla que tampoc ho he aconseguit... Però he sortit, sobretot, amb alguns dubtes.

Primer, però, cal deixar clar que hi ha molts motius per anar a veure l'obra. Fins al moment a casa nostra només hem pogut veure, en el seu format original, tres posades en escena d'El Rei Lear: el de que va portar el Centro Dramático Nacional al TNC, el d'Oriol Broggi a la Bibilioteca de Catalunya i el de Calixto Bieito al Teatre Romea. Hi ha països on aquests clàssics són sovint a la cartellera, però no és el nostre cas. Avui, a més, tenim molt poques oportunitats de veure 24 actors (i un músic) dalt de l'escenari. Ens estem acostumant a obres amb molts pocs actors i és un plaer poder veure també un gran muntatge. No cal dir que a més a més el repartiment és absolutament esplèndid i les actuacions un vertader luxe. Cal destacar la feina de Ramon Madaula, Míriam Iscla, Jordi Bosch i Julio Manrique, però també Teresa Lozano que als seus 70 anys és pura energia i està esplèndida com a bufó. Núria Espert també ofereix un actuació extraordinària, però en algun moment li falta potència i costa de sentir-la.

I, ara sí, els dubtes. Realment calien 24 actors? Estan ben aprofitats? La posada en escena pretén ser contemporània o es queda a mig camí? Surto sense saber-ho. No he entès -i m'ha despistat- la presència de tots els actors, inclosos els ja morts, a les cadires laterals de l'escenari a les últimes escenes. Tampoc el crit d'"eooo" que Marnique fa repetir al públic. Trencar la quarta paret està bé, però cal forçar-ho? I per últim, hi ha voluntat de crear moments còmics? M'han descol·locat... i no parlo només del rap.

Però bé, això és una opinió... La senyora de davant meu, abans d'arrencar a aplaudir (dreta, com gran part del públic) deia: “quina obra d'art!”

02/02/2015
Gema Moraleda
Teatre Barcelona

El protagonisme de la paraula

La coincidència de l'any 2014 amb el 450 aniversari del naixement de William Shakespeare ha donat lloc a una temporada plena de muntatges de l'autor anglès i, és clar, en aquestes circumstàncies, no podia faltar un rei Lear, considerat un dels seus millors textos. En aquesta ocasió, Lluís Pasqual ha triat Núria Espert per donar vida al rei protagonista i l'actriu l'interpreta amb tota la intensitat que demana un paper d'aquesta talla. Malgrat això i l'encert d'un muntatge que fuig de l'artifici i aposta pel minimalisme i la força del text, jo no vaig aconseguir connectar-hi. Un ritme massa lent i certa inclinació del director per l'enfoc més grotesc en les escenes del bufó em van fer força enrere durant la primera part. Això sí, els amants de l'Espert gaudiran de valent amb un muntatge fet a la seva mida.

Més informació

01/02/2015
Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

Teatre amb majúscules

Estem parlant de “Teatre” a un nivell altíssim, que no es pot comparar a cap altre del nostre entorn, ni potser tampoc amb gaires teatres a escala internacional; una producció que juga en un altre lliga, a la que segurament no poden participar molts dels nostres teatres… poden fer-ho únicament teatres públics, ja que una producció d’aquest tipus, necessita molts recursos econòmics i tècnics. Al mateix temps necessita l’empenta d’un “esbojarrat” director com és Lluís Pasqual, que s’atreveixi a crear i organitzar un espectacle amb 25 actors a escena, dels quals 14 d’ells tenen papers importants.

Aquesta producció m’ha arribat a emocionar en molts moments de les quasi 3 hores de durada… i és que no hi ha per menys, perquè tot, absolutament tot funciona com un rellotge de precisió.

Podeu llegir aqui la meva crónica.

30/01/2015
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

La catedral de Pasqual i Espert

Deia Lluís Pasqual en alguna entrevista que El rei Lear és com una catedral del teatre, i el cert és que veient-la t'adones que és una obra immensa i monumental sobre la condició humana, a l'igual que Hamlet o La vida es sueño. També podem dir, un cop vista la representació del Lliure, que tant Pasqual com Núria Espert han posat les bases per a una gran catedral, sòlides i consistents, ja que és impossible enfrontar-te a una obra com aquesta sense les idees molt clares i una gran dosi de valentia.

Des de la primera escena, aquest Lear imprimeix una gran força. Veiem l'entrada d'Espert amb la seguretat que donen els anys (quasi vuitanta, no cal oblidar-ho) i l'experiència en els escenaris, però de mica en mica anem veient com enfolleix davant nostre i com la seguretat dels seus ulls es transforma en dubte, en por, en malson. Ja a la segona part ens la trobem arraulida en una cadira de rodes, totalment absent, però amb aquell bri de vida i d'esperança que encara li farà recuperar la filla perduda i exhalar l'últim sospir al costat d'ella. Realment, una lliçó de teatre que quedarà a la memòria de tots aquells que respectem la professió i entenem el teatre com una font inesgotable de sensacions i sentiments.

La grandesa d'aquest muntatge, però, és que no es redueix a deixar-ho tot preparat per al lluïment d'una gran figura, com hem vist en tantes ocasions. Pasqual s'ha envoltat dels millors -Madaula, Manrique, Selvas, Conejero, Iscla, Bosch, Lozano i tants d'altres-, i això fa que la peça tingui moments estel·lars per a tots. La direcció és sòlida i fosca, aconseguint crear un rosari de moments climàtics poderosos, com el del final del primer acte. És cert que a la segona part la peça sembla desinflar-se a moments, però també cal tenir en compte que el final de l'obra original és precipitat i una mica gratuït. Prova evident que a Shakespeare sempre li van interessar més les reflexions que els arguments... Recomanable al cent per cent. No us la perdeu.

25/01/2015
Francesc Esteve i Tomàs
Teatre Barcelona

L’imperdible de la temporada? Molts punts a favor

Ja he pogut assistir a la funció de El rei Lear amb direcció de Lluís Pasqual. I el primer que puc dir és que vaig sortir amb ganes de més i totalment entregat a l’obra.

S’ha de dir que és l’obra de la Núria Espert, però tot i l'esforç que realitza, els guanyadors absoluts de l'obra han estat la triada formada per Julio Manrique, David Selvas i Ramon Madaula, que estan esplèndids. Sense deixar de esmentar el gran treball de Teresa Lozano.

Teresa Lozano, en el seu paper de bufó del rei, que entre bromes, versos i cançons ens indica que succeirà és un paper divertit i un caramel per aquesta actriu.

Una primera part genial, encara que trencada per aquests 20 minuts de descans, i que demana continuar sense parar. I una segona part, encara millor. Si vols saber els motius....

20/01/2015
Neus Mònico Fernández
Teatre Barcelona

Un repartiment de luxe

El Rei Lear va ser escrita entre el 1603 i 1606; i està considerada com una de les més grans tragèdies de William Shakespeare, basada en la llegenda del Rei Leir, un Rei britó preromà.

Estem davant d’una obra molt potent, on es toquen temes com l’enveja, la hipocresia, la mentida, el poder i finalment el perdó. Hem pogut veure reis, ducs, cavallers, missatgers , soldats i un bufó; més d’una vintena d’actors dirigits per Lluís Pasqual. Normalment el paper del rei Lear, tot i que es tracta d’un personatge d’edat avançada, ha estat sempre representada per actors joves degut a la força interpretativa que necessita el personatge, tant en la part física com l'emocional. En aquesta ocasió en Lluís Pascual ha triat a l’actriu Nuria Espert per aquest paper, una interpretació que durant la primera part pot ser li ha faltat una mica més de força , però que a la segona part ens regala moments realment espectaculars demostrant la gran actriu que és i l’enorme esforç físic que fa durant tota la representació . La resta d’actors han estat extraordinaris, però m’agradaria destacar a un Ramon Madaula realment impressionant, una interpretació de Julio Manrique de les millors que l’he vist fer fins ara i una Laura Conejero brutal en el seu rol més maquiavèl·lic. Tres interpretacions d’un gran nivell per treure’s el barret.

Però malgrat que en general tot el muntatge m’ ha agradat, com l’escenografia (una plataforma central i dos plataformes modulars), les projeccions d’ imatges a les dues gran pantalles que hi ha al final de cada grada, les interpretacions d’un gran nivell , un vestuari contemporani i de tons grisos, la utilització de la sang, la lluita amb espases,..., hi ha hagut moments en que la obra s’ha ma fet un pel lenta.

VALORACIÓ:*** 1/2

18/01/2015
maría j gonzález mondaza

Las obras grandes, inmensas, tienen que ser representadas por actores a su altura, como ha pasado esta vez con esta magnífica puesta en escena, donde las voces acompañaban las antorchas que quemaban los últimos resquicios de alma que luchan por sobrevivir en todos y cada uno de los personajes. Estás tan inmersa en ese país de sombras que se despedaza que te llegas a fundir en el espacio y un tiempo que puede existir en cualquier lugar, en cualquier momento. Oh Espert, qué buena que eres…

30/01/2016
Martí Poza Nebot

Qui es pregunti perquè cal que existeixi el teatre públic que vagi a veure #elreilear al @teatrelliure És IMPRESIONANT! #LaCulturaNoEsUnLuxe

30/01/2016
ignasi tomás lopez-doriga

Us deixo la nostra valoració a “Cultura y algo más”
https://culturayalgomas.wordpress.com/2016/01/08/el-rei-lear-la-peor-de-las-batallas/

08/01/2016
Josep Via Santacana

Un gran espectacle,un aprofitament del espai sense necesitat de recorrer a canvis de decorats que sovint nomes serveixen per distreure la atençio. Aqui el text amb tota la força i els actors sempre en escena ho donan tot i ho transmetren tot, la iluminaçio es l altre aspecte sobresalient de aquest montage, també el so amb el sentit mes ampli de la paraula i aqui tindria cabuda tot partint del silenci. Els actors al nivell de lo que es podia esperar de tots, pro faria una mençio especial per Teresa Lozano,el bufó extraordinaria i de Nuria Espert diria que fa un bon treball pro que per mi aquest montatge necesitaba un rei Lear amb mes força, sobretot en la veu i gesticulaçio, pro malgrat aixo Nuria Espert cumpleix sobradament.I per sobre de tot,gracies a Lluis Pasqual que ha sapigut donar a la paraula de Shakespeare tot el seu valor amb un montatge per recordar.

17/02/2015
Josep OS

Ja tenia ganes d’anar i només tinc dues paraules per qualificar-ho Brutal i Excepcional i serveix per a tot, direcció, actors, posada en escena etc. Voldria destacar de totes maneres la genial interpretació del bufó per Teresa Lozano i com no donar les gràcies a N. Espert per fer-nos vibrar de nou i encara havent transcorregut gairebé 50 anys mantenir la mateixa força que quan ens emocionava en els anys 60/70 amb Yerma, Les criades o La bona persona de Sezuan.

05/02/2015
Llorenç Prats Canals

Gràcies, Núria, moltes gràcies!
Hi ha llocs, moments, esdeveniments… que s’hi ha de ser, participar-hi, veure-ho. Aquest n’és un. No haver vist el Lear de l’Espert és d’aquelles coses que una aficionat al teatre, o amant de la cultura en general, no es perdonarà mai. Un gran espectacle, però, abans que res el Lear de l’Espert. Que una dona que ho ha estat tot en el teatre, que acumula tant d’art i saviesa, a la seva edat, hagi tingut la generositat d’abordar la tasca titànica d’encarnar el Rei Lear, ja és, pel mateix fet, un prodigi. Però és que, a més a més, ha estat generosa en el seu esforç i en el reportori de recursos, d’ofici, d’experiència, de sensibilitat i d’intel·ligència que ens ofereix durant tota la representació. I quan, després d’una hora i tres quarts, es fa la pausa i penses “ja no podrà més”, ens regala les escenes més hipnòtiques i més sentides de l’obra, amb una tendresa i una fermesa magistral. Per un moment, quan perd l’enteniment i ens fa veure la realitat des de la lucidesa de la demència o quan mor con un ocellet arraulit al costat de la seva estimada Cordèlia, voldries tenir un vídeo incorporat al cervell per anar repetint més tard el moment fugisser. La màgia del teatre! I és generosa també amb la resta de la companyia. Sap no ser-hi quan no hi ha de ser i acompanyar-los des d’un segon pla en aquelles escenes en què han de ser altres els protagonistes. Quin plaer deu haver estat per a tots plegats treballar amb ella. Quina enveja!
I no és pas que la resta del repartiment, ni el muntatge, siguin qualsevol cosa. En absolut: tot plegat està a una alçada superlativa. Un muntatge precís, amb tota l’experiència i mesura del millor Lluís Pasqual, un altre nom que creix amb els anys, muntatge rera muntatge, i sap fer, cada cop més destre, més amb menys, com saber què cal tocar (en la nítida interpretació dels actors, en l’espai escènic, el vestuari, els efectes…) per fer-nos arribar un Shakespeare com si fos contemporani, sense tocar l’essencial, la paraula, respectant fins i tot les trampes que el poeta s’havia de fer ell mateix quan s’embalava tant que calia liquidar l’obra per la via ràpida. Shakespeare, Espert i Pasqual, han format un triangle màgic.
I no em descuido de la resta del repartiment (ni dels músics, el il·luminadors ni dels altres tècnics: tot perfecte, milimetrat, afegint valor). Tots els actors i actrius han estat molt bé, però sobretot, els que representen els papers més compromesos: els Glóster: Jordi Bosch, David Selvas, Julio Manrique (que ha tret tot el suc d’un dels papers més rics de l’obra). Kent, un soberbi Ramon Madaula. Les malvades filles grans de Lear, Goneril i Regan, amb una interpretació esplèndidament continguda de Míriam Iscla i Laura Conejero. I el bufó, una indescriptible Teresa Lozano en el paper de la seva vida. Els noms ho diuen tot: s’ha jugat sobre segur, però la complexa maquinària del teatre, i d’aquesta obra en particular, han funcionat perfectament perquè tothom ha fet molt bé la seva feina.
Però, fets tots aquests reconeixements, aquest és i serà per sempre el Lear de l’Espert, una actriu de tanta categoria que ha sabut posar-se en tot moment al servei de l’obra, de la interpretació mesurada i propera que el muntatge demanava, i que, a més a més, ha sabut jugar en equip.
A estones, m’ha fet pensar en el Messi…!

25/01/2015

Deixa la teva opinió

Articles relacionats

'El Rei Lear' tornarà la temporada vinent

100% d’ocupació i un total de 22.166 espectadors. El rei Lear que ha dirigit Lluís Pasqual ha estat èxit en tota regla. Per aquest motiu el Teatre Lliure ha anunciat que tornarà […]

27 febrer 2015

Núria Espert és el rei Lear al gran muntatge del Lliure

Lluís Pasqual dirigeix una de les obres més tràgiques de Shakespeare amb un repartiment de luxe, 24 actors i un músic encapçalats per Núria Espert i grans noms com Míriam […]

14 gener 2015