El perro del hortelano

Les dues grans dificultats a l’hora d’abordar una comèdia clàssica són: primer, que l’humor envelleix pitjor que el drama i, segons, que s’ha d’intentar trobar un registre contemporani que ens l’apropi sense trair l’esperit original de l’obra. En aquest sentit, aquest El perro del hortelano és un exemple d’efectivitat, ja que sap treure-li partit al text de Lope de Vega amb una proposta elegant, fresca i bones interpretacions. D’aquesta manera, els cèlebres versos d’aquest poeta i dramaturg del Segle d’Or tenen una plataforma per ser gaudits pels aficionats al teatre d’aquest període o als que s’apropin a descobrir-lo per primera vegada. Malauradament, el seu excés d’academicisme, en ocasions, es converteix en una cotilla massa cenyida que no deixa que el muntatge respiri en llibertat. És cert que, en general, resulta simpàtic i dinàmic però, en alguns moments, es troben a faltar elements sorprenents, més trencadors o imaginatius. Només un personatge que representa metafòricament l’amor aporta una pinzellada d’originalitat poètica un pas més enllà de la previsibilitat de la seva eficàcia. En global, però, l’espectacle llueix molt, també gràcies als seus magnífics vestuaris, escenografia i treballs de maquillatge i il·luminació que serveixen com a perfecte embolcall per a un producte visualment impecable.

Tot i que no en som gaire amants d’aquestes peces, creiem que s’han de veure.

En aquest cas es tracta de EL PERRO DEL HORTELANO, escrita entre 1613 i 1618 per Lope de Vega, i que ens porta la Compañia Nacional de Teatro Clásico de Madrid.

A la roda de premsa la directora de la proposta, Helena Pimentel va comentar que es tracta d’una comèdia única, amb una gran personalitat. Una comèdia que retrata els vaivens amorosos de la comtessa Diana (comtessa de Belflor) i el seu secretari Teodoro, uns amors encotillats per la rigidesa imposada per les jerarquies socials.

Una comèdia que destaca per la construcció dels personatges, per la relació que s'estableix entre ells amb malentesos i situacions equívoques, amb els canvis continus de les situacions amoroses dels dos protagonistes, i que de retruc, afecten Fabio i Marcela.

Una escenografia molt senzilla basada en un gran espai on les portes, la il·luminació i el gran dinamisme escènic donen un resultat deliciós. Un atraient i acolorit vestuari fan la resta.

Álvaro Tato ha fet una adaptació que vol ser fidel a Lope de Vega, i en la que els canvis fets pretenen únicament salvar el pas del temps sobre el vers i fer-ho comprensible a l'espectador d'avui.

Unes interpretacions magnífiques de tot l'elenc: Marta Poveda ha interpretat a Diana, la protagonista, la dona de classe alta que viu atrapada entre els prejudicis del seu estatus social i el seu amor, Rafa Castejón ha interpretat a la perfecció un Teodoro enamorat, dubitatiu, i que viu sotmès a l’ara si, ara no de la comtessa. Joaquín Notorio en el paper de Tristàn el lleial criat de Teodoro, que utilitza hàbilment les mentides per aconseguir els seus objectius. Natalia Huerta, una deliciosa Marcela, enamorada de Teodoro....

Un text que està escrit en vers i necessita una bona preparació dels actors per modular la paraula i fer-lo creïble.

Una proposta que ens ajuda a aproximar-nos a un autor que ens desconcerta per l'aparent modernitat del seu discurs, el desig d'aconseguir la plenitud sentimental de les persones més enllà de les barreres socials imposades. I de com les relacions de poder condicionen les relacions de les persones.

Si voleu veure la ressenya original, només heu de clicar en aquest ENLLAÇ

 

Como buena comedia clásica, El perro del hortelano es un texto relleno de amor, celos e ingeniosos juegos de palabras. Y estos son los ingredientes defendidos en la versión que Helena Pimenta dirige al frente de la Compañía Nacional de Teatro Clásico. La condesa Diana es una más de las protagonistas que se enamoran típicamente de alguien de menor rango social y que por ello se enfrentan a la eterna rivalidad entre la razón y el corazón. Sin embargo, si en otros autores como Marivaux – pienso en El juego del amor y el azar que vimos hace unos años en esa misma sala del TNC, dirigida por Josep Maria Flotats- la condición social resulta determinante y felizmente inviolable, el atrevimiento de Lope de Vega conduce a un final igualmente alegre pero mucho más polémico para la época.

Lee la crítica completa aquí: http://www.masteatro.com/critica-perro-del-hortelano/