El desvetllament

El gran desafiament per a l’actor és convertir l’espectador en el seu còmplice, convèncer-lo que vulgui creure’s durant una estona allò que alguns fingiran a l’escenari. Si se’n surt, l’encontre de fingiments es produirà. A la Sala Atrium hi podem veure aquests dies El desvetllament, un monòleg confegit a partir de diversos fragments de textos de Virginia Woolf. La protagonista, un transsumpte de l’escriptora londinenca, o ella mateixa potser, torna d’una festa, i quan es disposa a escriure, se sent assaltada per pensaments que li permetran examinar la vida, la que viu i les que podria haver viscut.

Anna Sabaté entoma el repte, agafa l’espectador pel ganyot i el persuadeix, des del primer minut, que val la pena jugar al joc dels fingiments durant una hora i quart. La seva interpretació treballa en la direcció inequívoca de desvetllar la veritat, de fer visible la realitat, perquè la realitat no sempre és visible. I en aquest sentit, l’espectador experimenta un procés semblant al de la protagonista: es desvetlla, potser per un moment de clarividència que obliga a mirar-se, a examinar-se.

La posada en escena d’Eles Alavedra posa el pes en la labor de Sabaté i en una il·luminació (Dani Gener) que col·labora a mostrar les diferents cares del personatge, la seva evolució i la naturalesa de les seves emocions. Ens porta de la sensació d’inconsistència inicial que sembla que ho envaeix tot fins al dolor, el desig, el sexe, la soledat… A mesura que avança el monòleg, la protagonista va desvestint-se en una mena d’exteriorització de la presa de consciència a què porta deixar a la vista la realitat. El públic també es desvesteix perquè ha acceptat el compromís amb la veritat, o amb la seva cerca.

No us perdeu El desvetllament si voleu que el teatre posi en dubte la vostra fe, les vostres certeses, i us inquieti, si més no, durant una estona.

Un monòleg construït amb una tria de fragments de l’obra literària de Virginia Woolf. La selecció obeeix al fet d’haver-nos reconegut en els discursos dels personatges: quan reclament un accés democràtic a l’ensenyament o bé que la poesia ens sigui més quotidiana.

A escena veiem a l’escriptora Virginia Woolf amb Anna Sabaté fent un treball extraordinari. La seva transformació és molt més que convincent, i ens apropa al seu pensament, al seu alter ego.

A l’inici veiem a Anna Sabaté amb un vestit de festa i anem veient com de mica en mica es va desvestint mentre ens explica tot el que li passa pel cap. Anem veient com en cada capa que es despulla ens ensenya no només el seu cos, sinó també la seva ànima.

Personalment, la primera part la he trobat una mica freda, però de mica en mica i quan més ens contava les seves inseguretats anava entrant més en la història i m’agradava més. Va pujant d’intensitat de forma constant fins arribar al clímax.

L’obra és una fugida cap a l’interior de WF on podem veure com la seva percepció de la vida i de la societat incideix directament en l’escriptora. Amb una mica d’ironia i de comicitat en algunes situacions. Aquestes anotacions que ens va explicant com una lupa, ens permeten acostar-nos als racons de l’escriptora, tant en el seu art com en la seva personalitat.

És un espectacle prou íntim i que hi ha moments que trenca barreres i comença a parlar directament amb el públic. Al final et sorpren gratament.

Podeu veure la resta de la meva opinió al següent enllaç.

Virginia Woolf és una d'aquelles autores que fascina tant pels seus textos, com per la seva vida. L'autora d'Orlando o Una cambra pròpia ha inspirat, en més d'una ocasió, obres derivades (tots recordem Les hores).

A El desvetllament d'una papallona nocturna se'ns presenta el personatge en les seves pròpies paraules, a base de fragments de les seves obres units en un tot irregular que intercala moments de gran bellesa i poètica amb d'altres de, potser, massa didàctics.

Anna Sabaté es posa en la pell de l'autora anglesa amb gran entrega i ens regala una interpretació intensa i treballada.

Més informació a Somnis de Teatre

Ja he dit en ocasions que hi ha textos per llegir i d'altres per veure en teatre. Malgrat que estic d'acord en que es teatralitzi tot, val a dir que hi ha llenguatges que formen part de la pàgina escrita. Una frase de quatre línies, amb no sé quantes subordinades a dins, tindrà sempre poca efectivitat a dalt d'un escenari. Tot i així, l'actriu Anna Sabaté -magnífica actriu, per cert- aconsegueix amb la seva naturalitat i el seu magnetisme que ens oblidem en moltes ocasions de les paraules escrites per Virginia Woolf. En un acte de vampirisme teatral -semblança inclosa-, Sabaté es fica en la pell d'aquesta autora britànica d'idees avançades, caràcter tortuós i prosa punyent. El muntatge es fonamenta en el seu treball, i durant quasi una hora i mitja l'actriu defensa tota sola alguns fragments literaris que van encadenant-se fins a formar un tot unitari. L'espectacle resulta llarg, i no sempre aconsegueix mantenir l'atenció del públic en tots els fragments, però si el comparem amb iniciatives similars podríem dir que en surt molt airós.

Per últim, només dir que l'obra s'inclou dins del cicle Atrium Lab, que té com a objectiu "donar un espai i continuïtat a creadors que no tenen un lloc d'exhibició clar degut al seu allunyament respecte a les tendències clàssiques del mercat". Això si que m'ha sobtat... Ja sé que no és una obra per veure en el Borràs o en el Club Capitol, però crec que té un mercat clar i que no corre cap risc experimental. Ni ho pretén, ni ho necessita.