El crim de la Germana Bel

Originalment escrita l’any 1964, El crim de la Germana Bel (The Killing of Sister George) va ser una obra amb un cert esperit transgressor per la irreverència de la seva temàtica i la valentia d’utilitzar, en una societat encara conservadora, la figura protagonista d’una actriu lesbiana. Cal valorar, doncs, el seu paper en la història del teatre contemporani però, també, assumir que la seva modernitat, amb la mirada actual, ha quedat força antiquada. Avui dia, una proposta com aquesta no es pot considerar gens impactant, sorprenent ni tan sols atrevida. D’acord que les paraulotes i el desvergonyiment dels diàlegs poden tenir encara la seva gràcia però, malauradament, darrere d’això, només trobem un argument tòpic, gastada i previsible. El seu director, Rafael Calatayud, ha fet un gran esforç, en aquest sentit, d’adaptar el text de Frank Marcus per dotar el muntatge d’un aire avantguardista, amb una posada en escena brechtiana i una música a l’estil alemany molt interessant i trencadora. També les interpretacions de les actrius atorguen una força especial al seu drama disfressat de comèdia negra i, d’aquesta manera, s’aconsegueix salvar l’espectacle. No obstant això, segurament, no resultarà tan divertida, àgil o descarada com poden esperar gran part dels seu públic potencial.

La Pavana, una companyia històrica del teatre valencià, ha arribat quasi a final de temporada per proposar-nos aquest atípic musical de forma inesperada. S'ha triat per a l'ocasió una antiga obra de Frank Marcus que fins i tot va tenir la seva adaptació al cinema, amb escàndol i censura inclosos (eren els anys 60 i la indústria americana encara no permetia ni entenia un petó lèsbic). L'obra, evidentment, ja està una mica passada però Rafael Calatayud ha optat per transformar-la en una obra amb cançons, amb molta mala llet i molt d'humor.

És cert que les parts humorístiques i les cantades funcionen molt millor que alguns diàlegs, i fins i tot descompensen el conjunt. També es pot discutir l'opció escenogràfica i la repetició de determinats recursos, però no es podrà negar que les quatre actrius mostren un talent a prova de bombes. En definitiva, un musical estrany que no s'adscriu a cap de les modes actuals en aquesta matèria. Un producte fosc, molt fosc, amb ironia soterrada i una llibertat artística que potser no funciona al cent per cent però que ajuda a crear moments esplèndids. En definitiva, un musical que no agradarà als incondicionals del gènere, però sí a tots els que creiem que el gènere pot optar per altres formes i donar més de si... almenys a casa nostra.

El cartell d'aquesta obra és una mostra prou significativa del tipus d'espectacle que gaudirem si ens apropem al Romea, tot reflectint el tipus de personatges i d'humor presents, els quals constitueixen la seva pròpia essència. De fet, la idea de partida de l'obra és prou atractiva i potent com per desenvolupar una història amb contingut, però malauradament, aquesta acaba sent víctima dels seus propis encerts i de les seves característiques identitàries. Així, només entrar a la sala, ens trobem amb un escenari minimalista que sembla estar a mig construir i en el que s'observen les entranyes de l'escenari. En aquest sentit, partint d'un pressupost ajustat, s'aconsegueix una escenografia atractiva, funcional i visual, que al fusionar-se amb la il·luminació elaborada de l'obra donen lloc a uns espais que es troben en sintonia amb el joc que planteja l'obra, el qual es mou entre la ficció i la realitat. No obstant, el seu ús excessiu i la immensitat de l'escenari acaben per jugar en la seva contra, a l'igual que ho fa un ús poc controlat de les seves excentricitats, les quals formaven part del seu atractiu original. Així, en diverses ocasions, les peces musicals encaixen de forma poc afortunada i la història es desenvolupa oscil·lant entre una direcció sovint monòtona i unes inflexions que van trencant el fil conductor. A més, durant gran part de la funció, costa bastant escoltar a les actrius parlar i, per tant, seguir els seus diàlegs, provocant que l'espectador no acabi d'entrar en l'espectacle. Tot i això, sempre és un plaer escoltar cantar a la Teresa Vallicrosa, la qual torna a mostrar un gran domini de la seva veu i una interpretació molt convincent i plena de matissos.

De vegades no hi ha prou en tenir un bon text, unes interpretacions brillants i una bona veu per ser un espectacle d’aquells que en diem rodó. Avui ha estat una d’aquelles vegades que no saps perquè no t’ha acabat de convèncer el que has vist, tot i que tots els seus ingredients eren més que bons.Com quan fas un arròs amb peix fresc i no t’ha quedat espectacular.

La companyia La Pavana ha triat el teatre Romea per celebrar el seu 30 aniversari, i nosaltres com a fidels seguidors d’aquesta companyia,  que  vàrem descobrir al Versus Teatre amb la adaptació de l’obra “Una jornada particular” (un dels millors treballs de la companyia), els hem anat seguint en totes les propostes que han portat a Barcelona.

El text és una adaptació que ha fet Rafael Calatayud de l’obra “The Killing of Sister George”” de Frank Marcus. La trama està situada en una sèrie televisiva de gran audiència. Ja en la seva estrena va portar molta polèmica davant d’una societat conservadora, com és l’estatunidenca, degut al seu fort contingut i alguna que altra escena lèsbica, estem parlant de l’any 1964. El tema gira al voltant del poder, la homosexualitat, les enveges, els vicis, la submissió, els interessos, les emocions ...

No es tracta d’un musical, tot i que les quatre actrius (Anna Casas, María José Peris, Mamen García i Teresa Vallicrosa) canten de meravella temes de Circus Contraption, Tiger Lillies i Amanda Palmer. Podríem dir que és un drama fet amb ironia i tocs d’humor.

Les interpretacions han estat totes genials. La protagonista (la germana Bel) ha estat interpretada per Teresa Villaciosa; el seu  paper és el d’una actriu madura (Julia), lesbiana, de caràcter fort i alcohòlica;  una estrella de la televisió , que des de fa anys interpreta el paper d’una monja bondadosa, rés a veure a com és ella en la seva vida real.

L’escenografia i la il·luminació correctes. No m’ha acabat de convèncer el tauló de fusta tot i que ha donat molt de joc a l’escenografia.

L’escena lèsbica sensacional !!!

Les veus espectaculars, sobre tot la de Teresa Vallicrosa, que tenia una sonoritat especialment agradable.

El so fatal. Nosaltres teníem fila 5 i ens costava de sentir el que deien, possiblement per això no em va acabar de convèncer.

El públic (molts amics de la companyia) van aplaudir i cridar amb ganes, la resta aplaudiments de cortesia.

Nosaltres no vam sortir gaire convençuts.