El contrato

EL CONTRATO és una obra teatral de la dramaturga Carmen Resino (Madrid, 1941) escrita el 1973, inèdita i no estrenada.

lba Muñoz (Granada, 1989) i Sonia Pérez (Madrid, 1984) van crear la companyia madrilenya Teatro de la Riada l’any 2017 després de coincidir en un taller i qüestionar-se les dificultats de les dones per aconseguir els seus objectius. La companyia neix per donar visibilitat a nous discursos creats i impulsats per dones amb perspectiva de gènere, per recuperar textos de dramaturgues espanyoles que han quedat relegats a un segon pla en la història teatral del nostre país, i amb el ferm propòsit de portar-los a escena.

Han estat dirigides per Maria San Miguel (Valladolid, 1985) a la que nosaltres coneixíem com a actriu i dramaturga de “Viaje al fin de la noche” (2017) i “La mirada del otro” (2016) que vam veure als Baixos 22 del Tantarantana.

Segons comenten, han escollit aquesta obra perquè 40 anys després de ser escrita, continuen existint murs que són més alts, més difícils de superar, murs que cal enderrocar encara que no es tinguin eines adequades per fer-ho. La vida està plena de murs, alts, resistents, durs. No hi ha persona, home o dona, que no hagi d'enderrocar algun mur en moments puntuals de les seves vides.

En aquest relat són dues dones ... (o potser  tan sols una ???), que viuen una realitat de la qual volen fugir però malgrat que ho intenten, se senten atrapades darrere un mur simbòlic que haurien de destruir.

Un text abstracte i metafòric, complex de seguir si no has llegit prèviament el missatge que en realitat pretén transmetre, ... i és que vol manifestar que les dones tenen identitat pròpia, que estan plenes de contradiccions i de pors, però que són capaces d'enderrocar els murs que les impedeixen ocupar el lloc que els hi pertoca a la societat. Uns murs, símbol de la situació d'opressió en què viuen i que en teoria no haurien d'enderrocar perquè els està prohibit per contracte.

Una proposta que planteja temes com la maternitat, la por a la soledat, les relacions, els desitjos, l'amor, la violència física i psicològica, la dominació o la submissió.

Una posada en escena basada en el text i el moviment "dos cossos, l'espai i la paraula", amb una escenografia inexistent, únicament dues cadires blanques, i amb un suport de videoart de Isaki Lacuesta i Alba Muñoz.

Les interpretacions mil·limetrades, d’un alt component físic  amb uns moviments corporals molt acusats i una gran duresa en les expressions facials.

Una proposta valenta i arriscada que necessita ser païda. En sortir teníem una sensació agredolça, perquè malgrat les excel·lents interpretacions, encara dubtàvem si realment ens havien explicat una història de dues dones, ... o de tan sols una, que lluita internament amb el seu alter ego, per alliberar-se del simbòlic mur.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

Fa 45 anys que Carmen Resino va escriure El Contrato, obra feminista que no s’havia estrenat mai.  Les dues actrius Sònia Pérez i Alba Muñoz sota la direcció de María San Miguel  posen al damunt de la taula (escenari) els eterns temes que segueixen vius i punyents quatre dècades després.

M’encanta el teatre que et permet imaginar-te o pensar el que vulguis, que et diu el que tu vols entendre o sentir. Podria ser una sola actriu atrapada en un món heteropatriarcal (llavors no es portava aquesta paraula) del qual en vol sortir, ho intenta, vol fugir però se sent atrapada i s’hi  vol sentir a gust però no pot. Vol posar flors per fer més agradable la seva vida de soledat i aïllament. La segona actriu és el seu alter ego, posada per fer de contrast, de contrapunt, per fer sonors els pensaments, per poder dialogar amb si mateixa, per posar paraules on han deixat d’existir. L’amor ha fugit i l’enyorança l’anul·la.

El mur simbòlic que volen  destruir podrien ser cadenes, lligams de qualsevol tipus que les té presoneres.

Elles dues van reproduint les actituds del qui les aboca a la submissió i a la dependència: la autoritat, la manca de comunicació, la distancia, la violència.

L’escenografia és minimalista. Només dues cadires a l’escenari que fan moure per convertir-les en llit, en objecte agressiu, en element d’acostament o allunyament. I elles dues ho omplen tot.

És una obra simbòlica, conceptual però real i dura. El mur és infranquejable, no es pot destruir per més que ho intenten. Quaranta anys més tard, s’han trencat molt murs però per la dona encara existeixen moltes submissions per força acceptades i difícilment franquejables.