Die Zauberflöte: La Flauta Màgica

Malauradament ens va decebre, perquè en general ens hem avorrit força, malgrat que reconeixem la gran dificultat tècnica de poder sincronitzar la música d'una orquestra en directe amb la projecció d'una pel·lícula (que no pot parar la seva projecció) i amb els moviments dels actors- cantants, interpretant sobre el fons d'una pantalla plana de cinema, sense la perspectiva que tenen els espectadors a la Sala.

Hem vist moltes versions d'aquesta òpera còmica i potser aquesta és la que menys ens ha agradat; la raó l'atribuïm potser a què la trobem massa estàtica, pel fet que els cantants són "penjats" i lligats amb arnesos, tot apareixen al mig de la pantalla quan uns mecanismes giratoris els deixen a la vista; malgrat que interactuen amb l'acció de la pantalla, el resultat des del nostre punt de vista és força decebedor en el seu conjunt. Encara sort que també alguns personatges poden caminar davant de la pantalla, sense estar palplantats i això li dóna una mica més de moviment escènic.

Donem un gran valor a la fantasia i la qualitat de la filmació, basada en els còmics o en les pel·lícules mudes; quan els personatges han de parlar (que no cantar), en aquesta versió aquests diàlegs surten en pantalla, encerclats com en una vinyeta de TBO; aquest recurs ens ha agradat força. Hem de reconèixer que en alguns moments, a més a més d'original, fins i tot ens han fet somriure aquests dibuixos, però no ha estat suficient..... i l'òpera se'ns ha fet feixuga i llarga... i això en aquesta òpera mai ens havia passat.

La direcció de l'orquestra l'hem trobat força correcte, així com la qualitat de les veus de tots els cantants que en ser tots de la mateixa companyia, estaven molt ben equilibrats i compensats, no destacant cap d'ells per sobre dels altres, perquè per sort cap d'ells és una gran "estrella" del bel canto. Si haguéssim de valorar solament la part musical d'aquesta proposta (direcció musical, orquestra, cors i solistes), de ben segur la nostra qualificació seria molt més alta.

Si voleu veure la valorració sencera, només heu de clicar AQUÍ

Perquè hem de tibar de sinònims: encantadora, fetillera, meravellosa, fascinadora, seductora, misteriosa... Quan s'ajunten més d'un geni pot passar qualsevol cosa, i ha passat. Aquesta Flauta amb estètica de còmic i videoclip, submergida en el cine mut dels anys 20 i quasi prescindint de la tercera dimensió (els còmics estan en un full, pla) a mi particularment m'ha abduït cap a un món oníric en el que ja m'agradaria viure-hi sempre. Sí, ja sé que no pot ser i que començo a ser gran per desitjar certes coses, però... Tornant a la realitat, excel·lent tot, especialment el tractament que s'ha fet de l'obra Uauhhh !!!

Crítica completa » http://bit.ly/29TR1Oz

Aquesta versió de La flauta màgica és, sense cap mena de dubte, bastant diferent a totes les que haguem pogut veure abans a Barcelona. Podríem dir que estem gairebé davant d'una pel·lícula d'animació, però amb cantants de carn i óssos que apareixen i desapareixen de la projecció mitjançant una sèrie de portes ocultes. No és que no s'hagi fet abans... però en el món de l'òpera constitueix una novetat i fins i tot un cert sacrilegi per a alguns puristes. Tot i així, el resultat és tan espectacular que convenç a gairebé tothom i ajuda a que generacions més joves s'acostin al Liceu i en surtin plenament satisfetes. Val a dir, d'altra banda, que l'òpera de Mozart és de les més adequades per introduir-se en aquest món, i si fa uns anys la versió més naïf de Comediants va aconseguir aficionar a una colla de gent creiem que les noves tecnologies també obtindran un bon resultat.

La principal pega d'aquesta versió és que les imatges tenen una gran força, i en ocasions la gran quantitat d'informació visual ens fa perdre l'atenció en algunes àries i fa que ens oblidem de la música, de Mozart i d'altres qüestions que en el terreny de l'òpera tenen un valor. És per aquest motiu que, a excepció de les espectaculars àries de la Reina de la Nit (Christina Poulitsi), quasi no es van aplaudir els cantants enmig de la funció, tot i ser excel·lents i acumular mèrits suficients durant les dues hores i mitja de durada. I és que una maquinària com aquesta no es pot parar així com així... L'orquestra no pot aturar-se, la projecció no para i un aplaudiment fora de lloc podria engegar-ho tot a rodar. En definitiva, un enginy amb les seves petites limitacions però amb grans encerts i amb una estètica cinematogràfica -hi ha clares referències a Buster Keaton, Louise Brooks o Nosferatu- que em va semblar d'allò més encertada. Per cert, la substitució de les parts parlades per cartells escrits, a l'estil del cinema mut, em va semblar oportuna i molt d'agrair.