Amb motiu de la Festa de la Música, acollim l’estrena mundial de la nova creació del virtuós i reconegut pianista, director i compositor italià Francesco Libetta que porta com a títol: Coreofonie. Dos concerts únics i irrepetibles que combinen música i dansa i que comptaran amb un programa exclusiu per a cada vetllada.
I Programa (19/06)
C M. von Weber: Invitation à la Danse
G. Testoni: Danze immaginarie [estrena mundial]
F. F. Chopin: Tre valzer Op. 64
S. Bussotti: Tableaux vivants, II – Libertino
L Godowsky: Due Miniature
F. Libetta :The Barre [estrena mundial]
M. Ravel: La Valse
II Programma (20/06)
F. Chopin: Polonaise
C. N. Mason: Flashover Dance [estrena mundial]
S. Stravinskij: Trois Mouvements de Petrouchka
E. Satie: Gymnopedie, En plus, Redite, Le piége de Mèduse
F. d’Avalos: Albumblatt
F. Libetta: Tre scene da Venus de Miami
O. Sciortino: Coreofonia
Sinopsi
El concepte de Coreofonie neix de la idea de Francesco Libetta d’indagar la relació que hi ha entre el gest del músic que crea un so i el gest del ballarí que l’interpreta i l’amplifica visualment. L’activitat va començar l’any 2018 amb un concert que es va celebrar a les Termes de Dioclecià, a Roma, que incloïa peces a quatre mans i una peça per a piano, electrònica i dansa adaptada expressament per Vittorio Montalti.
Des d’aleshores, la formació de compositors italians i nord-americans ha escrit un repertori articulat per a aquest propòsit, amb unes partitures que s’han escrit pensant en la dansa. S’ha rodat una pel·lícula amb el director, autor i operador Anton Giulio Onofri, que inclou peces de Fabio Massimo Capogrosso, Orazio Sciortino i Francesco Libetta, amb coreografies de Stefania Ballone ballades per Christian Fagetti, Stefania Ballone i Giulio Galimberti.
En cadascun dels dos programes se succeeixen grans peces de concert executades únicament per piano (Weber, Ravel, Chopin, Stravinski), en les quals el virtuosisme que s’exigeix del músic en alguns casos fa espectaculars, fins i tot visualment, algunes pàgines i peces en què el gest musical es veu correspost per un contrapunt visual dansat (Sciortino), peces en què el mateix artista utilitza el seu gest com a productor de so i com a projecció visual, i peces en què és el ballarí qui, amb el seu gest, produeix el so que balla (Bussotti).
Es presenten tres peces en primícia absoluta: The Barre, de F. Libetta, Flashover, de C. N. Mason, i Danze immaginarie, de Giampaolo Testoni, interpretades per Carlo Di Lanno.
