Aquella nit

En el teu darrer sospir, abans de morir, podries dir que ha valgut la pena viure? Aquesta pregunta, i d’altres, arriben en algun moment al teu cap, sense avisar i en un moment, normalment, difícil i crucial. Als dos personatges d’aquesta obra, aquesta valoració personal se’ls hi presenta una determinada nit després d’un cúmul de conseqüències que els hi faran plantejar-se si fent balanç de la seva vida el resultat és positiu.

Tot comença quan l’Helena, una advocada de divorcis, i en Bob, que malviu fent feines il·legals, es coneixen en un bar. Ella fa temps que trampeja amb una relació amb un home casat i, precisament, aquesta nit ha començat a plantejar-se una situació que li pot canviar la vida per sempre. A ell, que de jove volia ser escriptor, la vida i les seves accions l’han portat a sobreviure com pot fent feines per un mafiós. Mentre ell està enmig d’una d’aquestes feines, es troben en aquest bar i decideixen passar la nit junts, emborratxant-se i oblidant-se del món. Com era d’esperar, aquesta vetllada els hi comportarà conseqüències. Es coneixeran i compartiran confidències que només un estrany podria escoltar sense jutjar.

Amb un text àgil, divertit i fresc, aquest espectacle “amb cançons” enganxa des del primer moment en què intèrprets i músics pugen a l’escenari. La química entre la parella protagonista, interpretada per Marta Bayarri i Iván Massagué, traspassa el text i l’escenari. Massagué aconsegueix que el públic senti empatia pel seu personatge i l’acompanyi en el seu descobriment personal. Fet un embolic, amb un futur incert i sense una idea clara de com afrontarà el demà, Bob ens enamora amb el seu esperit, la seva gràcia i, perquè no dir-ho, amb el seu estil musical. Bayarri desapareix rere l’Helena. La perdem i només veiem a aquesta dona lluitadora que després de treballar per un futur professional clar, s’adona que s’ha perdut la vida i els seus desitjos personals i emocionals. Dues actuacions intenses i divertides a l’hora, que ens fan reflexionar i situar-nos a les sabates dels personatges, convertint-nos, per un moment, en un personatge més de la ficció.

Un gran encert d’aquesta producció és la música i el fil musical d’Aurora Bauzà i Pere Jou. Les lletres de les cançons acompanyen el text amb un aire humorístic, al mateix temps que aconsegueixen donar un punt de vista tendre i reflexiu. Al descobriment de les capacitats musicals de Massagué i Bayarri, s’hi suma el gran paper de Bauzà i Jou –encara tinc els xiuxiuejos de Jou al cap-.

Per cert, atents a la pantalla principal, perquè els coneixements sobre la història musical dels artistes escocesos és un altre dels atractius d’aquesta obra, o pensàveu que només gaudiríem de la música sense aprendre res més?

Tot un seguit d’elements, interpretatius, musicals i també escènics, que David Selvas sap dirigir, com ja em té acostumada, fent de la senzillesa més real la seva arma principal. Històries de persones reals, amb inquietuds i pensaments que poden ser compartits per qualsevol, vestides amb una producció directa i atractiva. Tot això fa que ja estigui esperant, amb candeletes, el proper projecte que em farà vibrar.

Segur que alguna vegada a la teva vida t'has parat a pensar si el que estaves fent era el que t'agradava, si no haguessis preferit encaminar la teva vida cap a una altra direcció, que què passaria si deixessis de banda el que estaves fent i amb un rampell que surt de no sé on comencessis una nova vida... bé, d'acord, potser no ho has pensat mai, però sí que has vist milions de pel·lícules on això passava. La producció de David Selvas pren aires cinematogràfics i narra la desesperació i resiliència de dos personatges que, de la mà, es deixen estimar pel públic i protagonitzen una comèdia metaromàntica plena d'impossibles.

L'energia que desprenen Ivan Massagué i Marta Bayarri és proporcionalment esplèndida a la necessitat d'estar permanentment acompanyats pel bri de música i les cançons determinants que acaronen els moments claus de la funció, de la mà d'Aurora Bauzà i Pere Jou. Tot plegat per deixar, sobre una escenografia senzilla però a la vegada poc acurada, moments onírics. La proposta de La Brutal despulla els personatges en tres dimensions, i no pel fet que siguin persones en una vida real sinó perquè hi ha moments que amb el joc de llums i la posició dels actors es creen estampes de tres posicions: la real (el que diuen), l'ombra (les reaccions del que diuen) i el reflex al mirall (el que realment pensen), i juguen així amb la reconstrucció d'unes vides que precedeixen el que passarà la nit dels excessos.

David Selvas demostra que, cada vegada menys, ja no existeixen les barreres en el teatre, ni les parets, ni els espais definits, sinó que són sempre eteris i delimitats per les accions dels personatges. La trama simple i sense més, posa sobre la taula la necessitat de superar les nostres pors, de deixar enrere les frustracions que ens acompanyen i a saber viure la vida com si fèssim l'últim alè. I precisament, el muntatge no deixa pràcticament temps per respirar als actors, que queden submergits en el ritme frenètic d'una obra sense transicions, dotant-la d'aquesta frescor i vivesa necessària per no caure en l'avorriment i la dificultat dels salts en el temps. En definitiva, una creació de múltiples visions on cadascú s'identifica amb el personatge o la vivència que més li convé i el fa viatjar a records d'aquella nit que un va viure.

No sabria dir en quin moment es va forjar el concepte de comèdia romàntica moderna, però està clar que el cinema n'ha tingut molt la culpa. Sota aquesta idea hi trobem, sobretot, comèdies on la música esdevé essencial i on els protagonistes passen per una sèrie de graciosos entrebancs fins arribar a alguna revelació transcendental. Si a sobre hi afegim una subtrama a l'estil de Tarantino o Guy Ritchie, l'aspecte lluirà d'allò més modern i fins i tot hipster. Aquella nit no escapa a cap d'aquests elements, sinó que a més els emfatitza amb retolats innecessaris i uns narradors que entren i surten dels personatges quan els hi convé. De fet, els seus autors (David Graig i Gordon McIntyre) han volgut crear un producte fresc, enfocat a un públic més o menys jove i amb una cultura més cinematogràfica que teatral.

Aquesta versió que ens porten David Selvas (director) i Cristina Genebat (traductora) funciona a estones, sobretot quan es presenta als personatges o quan realment aprofundim en els seus problemes. La resta resulta poc transcendent i fins i tot superflu. Els diàlegs són lleugers, a estones brillants, però quan surts tampoc recordes cap intervenció concreta... a part de que tota la trama de fals thriller resta credibilitat al conjunt. De la part musical n'esperava una mica més, ja que m'imaginava que seria més decisiva per a la trama o per a l'evolució dels personatges, i lluny d'això només queda com un fons atractiu que acompanya a la parella en el seu viatge. Tampoc he entès l'escenografia -realment poc aprofitada- però sí valoro molt positivament l'energia de Marta Bayarri i Iván Massagué, dos actors que no veiem massa sovint pels nostres escenaris.

AQUELLA NIT, un text del dramaturg David Greig traduït per Cristina Genebat i dirigit per David Selvas.

David Greig (Edimburg, 1969), és dramaturg i director artístic del Lyceum d’Edimburg des del 2015.

“MIDSUMMER” (AQUELLA NIT) és una comèdia romàntica, estrenada a Edimburg en 2008,  amb música i cançons de Gordon McIntyre,  adaptades i interpretades pels músics Aurora Bauzà i Pere Jou (TelemannRec.).

Ens explica la història de l'Helena (Marta Bayarri) i el Bob (Ivan Massagué). Ella és una advocada de divorcis que manté una relació amb un home casat. Ell és divorciat i malviu fent negocis del tot il·legals. Viuen a Edimburg on sempre plou.

Una nit de divendres, tots dos sols en un bar, es coneixen i decideixen emborratxar-se plegats. Tots dos viuran un cap de setmana que els donarà l'oportunitat de canviar coses, de qüestionar i reorientar les seves vides. Tots dos descobriran que el que creuen que volen no té res a veure amb el que realment volen. Una trobada marcada pel moment vital que viuen tots dos, la crisi dels quaranta.

AQUELLA NIT és un himne a les segones oportunitats. Com diu en David Selvas al programa de mà, el text de David Greig, explora l’emocionant opció que tots tenim d’agafar les regnes de les nostres vides i reinventar-nos quan ho desitgem.

Es tracta d'una proposta plena de cançons iròniques i reflexions vitals, que interacciona amb el públic per compartir la història. Els dos protagonistes es dirigeixen a nosaltres perquè volen que entenguem quina ha estat la seva relació, des del mateix moment en què es troben en el bar.

La música, interpretada en directe, acompanya com si és tractes d’una banda sonora, als dos protagonistes en tot el seu recorregut, fins i tot a les escenes que no hi ha cançó.

Els dos protagonistes són dos magnífics actors, que interpreten els seus personatges amb una gran naturalitat, que a més canten i toquen la guitarra. Una bona posada en escena amb una original escenografia de Blanca Añón que situa l'acció al voltant d'una mena de fossar que ocupa tot l'escenari. A un extrem els músics i una nevera, a l'altra banda un caixer de pàrquing, una cinta de córrer i un petit sofà. Damunt una pantalla.

Una magnifica i entretinguda proposta, ben dirigida, ... fresca i divertida, que estarà a la Villarroel fins al 16 de febrer.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

 

La ficció contemporània, de manera gairebé irremeiable, està condemnada a fer desaparèixer els gèneres. Cada vegada veiem, de forma més habitual, tant en cinema, teatre o televisió, com les comèdies o les tragèdies han deixat de ser pures, així com el terror, la ciència-ficció o els musicals. Avui en dia, els gèneres s’estan barrejant cada cop més, apropant-se així a la realitat, cosa que té tot el sentit, ja que la societat és complexa mentre que els gèneres es van inventar per raons comercials. Aquella nit seria un bon exemple d’aquest mestissatge contemporani. A priori, l’obra és difícil de definir. En part, és una comèdia romàntica però, d’altra banda, un drama amarg sobre la crisi dels quaranta (amb pinzellades filosòfiques), tot i que també té elements de thriller tarantinià. Malgrat l’originalitat de la proposta i l’indubtable carisma i complicitat dels seus dos esplèndids protagonistes (Marta Bayarri i Iván Massagué), aquestes tres cares del muntatge no funcionen d’igual manera. La música en directe ajuda als moments més íntims i bonics, a la naturalitat i, per tant, la història d’amor és el que ressalta més del conjunt. En canvi, el to aspre de la part dramàtica es fa més feixuc per la seva negativitat i, en comptes de compensar la vessant edulcorada, el que fa és generar certa antipatia. A més, algunes estridents decisions de la direcció de David Selvas tampoc ajuden a fer que la història flueixi dins de la seva lògica interna. Per la seva banda, la trama mafiosa té la seva gràcia fins a cert punt però acaba resultant prescindible. Per tant, malgrat que la barreja de gèneres és gairebé la norma avui en dia, no sempre funciona de manera equilibrada. Tot i això, els personatges de la peça es fan estimar i generen interès, fins al punt de compensar en gran part les altres mancances de l'espectacle. I la música. Quan sona la música, t’oblides de tot.