Sinopsi

Una societat blindada, que s’autoprotegeix, entra en crisi quan algú torna a casa i comença a destapar el passat. Un drama psicològic del 1884, i el primer Ibsen de Julio Manrique.

Un ànec ferit conviu amb altres animals a les atrotinades golfes d’una casa humil, en una petita ciutat d’un petit país del nord d’Europa on sempre fa fred. Com si els ocupants de la casa, els pobres però raonablement feliços (això és, evidentment, només una opinió) membres de la família Ekdal, haguessin arrencat un tros de bosc o n’haguessin inventat un per donar sortida a les seves fantasies, o als seus deliris, segons com es miri. Però, com adverteix en un moment donat l’avi Ekdal, tard o d’hora “el bosc es venja”.
Moltes ficcions, o almenys moltes de les ficcions que m’agraden (i això inclou, evidentment, les ficcions dramàtiques), consisteixen en això: una comunitat, un determinat grup humà, subsisteix obeint unes determinades regles. Bones o dolentes, han acabat configurant-se com el mecanisme que garanteix la subsistència del grup. La història comença, o almenys la història que dramàticament ens interessa, quan algú, l’altre, l’estrany, truca a la porta, observa el funcionament del grup en qüestió i, en un moment donat (sigui per malícia, sigui per ganes d’ajudar, o bé per una inquietant barreja de les dues coses) posa en qüestió aquestes regles.
A L’ànec salvatge (un Ibsen meravellós i, sorprenentment, poc conegut i encara menys representat a casa nostra), hi passa una cosa així. Algú truca a la porta i els pobres però raonablement feliços membres de la família Ekdal decideixen obrir…
Julio Manrique

Durada:
180 minuts

Idioma:
Català

Sinopsi

Una societat blindada, que s’autoprotegeix, entra en crisi quan algú torna a casa i comença a destapar el passat. Un drama psicològic del 1884, i el primer Ibsen de Julio Manrique.

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 13

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Xavi Pijoan
Teatre Barcelona

Gama extra al Lliure

Cita sovint Joan Ollé un mestre seu que li deia que en teatre 1 + 1 + 1 + 1 = 1, i la referencio en aquest cas perquè "L'ànec salvatge" que ha produït el Teatre Lliure i que encara (per poc temps) pot veure's a la seva seu de Montjuïc, n'és un exemple molt il·lustratiu, tots els elements se signifiquen els uns als altres, tot té sentit en conjunt, tot suma amb un objectiu comú, el muntatge, la representació.

Gregers Werle és un jove de bona família que s'obstina a fer complir els "imperatius de l'allò ideal" que -des del seu punt de vista- no són altra cosa que fer prevaldre la veritat per sobre de tot (i caigui qui caigui) al considerar que aquest és el vertader camí a l'hora de buscar la pau interior, per a la qual cosa decideix obrir els ulls al seu amic Hjalmar Ekdal, un home humil que, sense saber-ho sosté la seva vida sobre una “mentida vital”, tal i com la defineix el seu veí Relling. El propòsit de Gregers Werle seria digne d'elogi si dur-lo a terme no tingués com a conseqüència carregar-se la felicitat que a la família Ekdal tant li ha costat de construir. Aquest és l'argument de l'obra que Ibsen va publicar el 1884. El noruec recollia les idees nitscheanes al voltant de la "mentida vital", qui entenia que era una bona idea sempre i quan empoderés l'individu a l'hora de fer realitat els seus desitjos.

Manrique encerta posant el focus en la niciesa de Hjalmar (Ivan Benet) com a contrapunt de les bondats de la "mentida vital" i en el fracàs de Relling (bon Jordi Bosch) que, tot i així, és dels pocs que surten ben parats a l'obra. Trobem a faltar una evidència més clara que l'objectiu de Gregers no és tan diàfan, i que té arestes. En qualsevol cas, tot en el muntatge de Manrique, com dèiem abans, juga a favor, tant quan decideix apostar per la profunditat aprofitant l'envergadura de l'escenari de la Puigserver, amb obstacles físics enmig que impedeixen la visió completa d'allò que passa (un recurs molt cinematogràfic), com quan utilitza el fora de camp per a emfasitzar la tensió dramàtica d'algun moment (un altre recurs cinematogràfic). La il·luminació de Jaume Ventura diu coses, desvetlla significats ocults, i la música en directe de Carles Pedragosa actua com una mena d'eco de remembrances, de coses que han passat i seguiran passant, amb un "leit motiv", el "My favourite things" de "Sonrisas y lágrimas".

Excel·lent Pablo Derqui en el paper de Gregers, manipulador i amargat a parts iguals, molt bé Ivan Benet, tot i que una mica sobrepassat amb els atacs d'ira a la segona part; meravellosament sòbria Laura Conejero; ens quedem amb ganes de més Jordi Bosch; Andreu Benito és un Werle incommensurable; gran Lluís Marco; i bona Elena Tarrats, massa joganera per al nostre gust.

Teatre de gama extra al Lliure. Julio Manrique reivindica un ibsen no tan menor, l'agafa per la solapa i ens deixa clavats a la cadira. Encara sóc allà jo.

02/04/2017
Gema Moraleda
Teatre Barcelona

No va emocionar-me

Malgrat la magnífica posada en escena i interpretacions de què fa gala L'ànec salvatge, el muntatge no va aconseguir emocionar-me, i tampoc no va aconseguir que connectés amb un text que vaig trobar llunyà, efectista i alié.

Tampoc no va ajudar, en la meva opinió, una adaptació allargasada tant en el primer com en el darrer acte, que es delecta en l'estètica sense aportar gaire quant a trama o discurs. En resum, una obra impecable des d'un punt de vista tècnic (com no hauria de ser d'una altra manera al Teatre Lliure), però potser massa grandiloqüent.

Més informació a Somnis de teatre

21/03/2017
Carola Rius Ribaudí
Teatre Barcelona

“A fora, ha deixat de nevar”

L’ànec salvatge del Teatre Lliure de Montjuïc és sublim. Julio Manrique ha aconseguit fer una molt bona direcció i no ha de ser fàcil. Un càsting espectacular amb Elena Tarrats de Hedvig, Laura Conejero de Gina Ekdal, Lluís Marco d’avi Ekdal i molts més; actuacions de primera. Una escenografia extraordinària de Lluc Castells que ha acabat d’arrodonir l’obra com a perfecte. I sense oblidar-nos a Carles Pedragosa, pianista magnífic acompanyant en tot moment els sentiments que inundaven els nostres cossos. “A fora, ha deixat de nevar” i als nostres cors també. No us la perdeu, és única.

La crítica completa: http://bit.ly/2llvlRk

21/03/2017
Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

És lícit “obligar” a algú a saber la veritat ?

Un text realment fascinant, amb moltíssims matisos i actituds en què ens podem veure reflectits en com ens comportem al llarg de la nostra vida; a més a més, en cap cas l'hem trobat llarga, perquè hem gaudit del text plenament .... i no pas pel dramatisme del seu desenllaç, que potser si, es força previsible en alguns aspectes, sinó perquè ens ha agradat molt paladejar el camí i tots els simbolismes que l'escriptor ha emprat per explicar-nos aquesta història tan humana.

És per això que no entenem com aquest text de l'escriptor noruec Henrik Ibsen, encara no s'havia estrenat comercialment a casa nostre. Des d'aquí, volem donar les gràcies als responsables d'aquesta adaptació, Marc Artigau, Cristina Genebat i el mateix Julio Manrique (director de la proposta), per haver aixecat aquesta meravellosa adaptació i fer-nos conèixer un altra obra d'aquest gran escriptor.

Guiat per una fervent dèria en vers a un idealisme teòricament pur, el personatge de Gregor, interpretat per Pablo Derqui, fa tots els esforços possibles per alliberar a Hialmar (Ivan Benet), de la "mentida" que envolta la seva vida, malgrat que ell en la seva desconeixença és absolutament feliç; aquesta intromissió en els assumptes d'una família estranya, acabarà produint resultats desastrosos

La posada en escena que s'ha aconseguit en aquesta proposta és realment extraordinària; s'ha substituït l'espai de les "golfes" del text original per un soterrani, que mai veurem, però que protagonitza en forces ocasions l'acció de la trama, simplement amb converses que no veiem, sons i una acurada il·luminació que surt del terre de l'espai escènic.

A la direcció de Julio Manrique no se li pot trobar cap errada en aquesta proposta, més aviat al contrari perquè amb l'ajuda de Marc Artigau ha aixecat una representació realment magnífica, que recordarem per molt de temps.

Pel que fa a les interpretacions, ens han agradat en general molt, destacant les dels papers principals... Pablo Derqui, Ivan Benet, Jordi Bosch, Laura Conejero, .... amb un esforç suplementari d'aquesta última que s'ha de valorar com cal, en continuar representant el seu paper, malgrat un accident durant una de les funcions que l'ha inutilitzat el braç esquerre.

També molt bé Lluís Marco en el paper d'un avi entranyable i molt especialment la d'Elena Tarrats que interpreta la nena de la família i que ens ha deixat bocabadats.

En l'altre extrem no ens ha acabat de convèncer l'actuació de l'actor Andreu Benito, tal com ens va passar recentment en la seva actuació a "En la solitud dels camps de cotò" on ja vàrem comentar que a vegades ens dóna la sensació que recita i declama amb una mena de cantarella, molt allunyat de les interpretacions naturals a les quals estem acostumats en el teatre a Catalunya.

Quasi 3 hores de bon teatre que en acabar, nosaltres hauríem desitjat que encara no hagués arribat a la seva fi. Una vetllada realment magnífica que ens costarà d'oblidar.

Si desitgeu llegir la valoració original, només heu de clicar AQUÍ

18/03/2017
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

Un referent per a futures versions

Aquest no és un Ibsen qualsevol. Es tracta d'un text poc representat a casa nostra, que navega entre el realisme i el simbolisme que va imperar en la tercera etapa de l'autor. És cert que hi ha moments -sobretot, cap al final- en que el debat o la tesi s'imposen a l'argument. També és cert que el personatge principal és excessivament abstracte, amb un punt de messiànic, però sigui com sigui el text és bellíssim i demostra que el dramaturg noruec sabia perfectament com explicar històries i com implicar-nos en elles.

Un dels principals mèrits de Manrique en aquest muntatge, que ja és des d'ara un referent per a futures versions de l'obra, és que sap molt bé com crear un ambient que atrapa a l'espectador, més enllà de les situacions i de les paraules. La seva direcció, com ja passava a La treva, et té tota l'estona pendent; no hi ha temps morts ni elements que sobrin. El respecte pel text que té entre les mans, el llenguatge quasi cinematogràfic -el control del que passa a fora d'escena és brutal- i l'esplèndid treball que fa amb els actors acaben de fer la resta. No cal oblidar que tenim davant un repartiment compacte i d'un nivell altíssim. Se'm fa fins i tot difícil destacar a algú, perquè crec que tots estan en el seu punt just, complementant-se i ajudant-se per tirar endavant un projecte més complicat del que sembla en aparença. Res d'estridències ni de divismes. Aquí tot és precís i delicat... com aquest piano sobre la neu, que d'altra banda m'ha fet pensar en el que ja utilitzava Xavier Albertí la temporada passada en El Professor Bernhardi.

17/03/2017
Iván F. Mula
Teatre Barcelona

L’exquisit gust de Manrique

El talent de Julio Manrique com a director ja havia quedat demostrat en muntatges anteriors de tan alta qualitat com La treva o El curiós incident del gos a mitjanit. En el cas de L’ànec salvatge, però, sembla que estem assistint a una certa consagració del seu estil amb una visió més madura, elevada i poètica. Manrique, que és un excel·lent director d’actors, ha aconseguit també, en aquest cas, traslladar a l’escena el difícil equilibri d’Ibsen entre un tractament netament realista i el simbolisme del seu contingut. Amb troballes tan exquisides com el pianista tocant sota la neu, el seu bon gust atorga un caràcter màgic al text que, tanmateix, pertany a un estil d’escriptura molt calculat que necessita respirar per resultar autènticament expressiu. El seu sentit del ritme, en aquest cas, també és molt encertat i orgànic, i això permet a un repartiment en estat de gràcia lluir-se amb aquesta història d’atmosfera opressiva. La versemblança de les seves interpretacions resulta tan tendra com, en alguns moments, esfereïdora. Aconsegueixen emocionar i deixar sobre la taula una reflexió pessimista sobre la corrupció, la soledat o la falta de passió i voluntat de la nostra societat molt valuosa i plena d’arestes. Es tracta, en definitiva, d’una proposta d’antiherois amb una tesi molt ben definida (a vegades, massa obvia o insistent) que construeix, per l’ocasió, un marc incomparable, contundent, delicat i suggerent per fer del conjunt un muntatge del tot memorable.

11/03/2017
Neus Mònico Fernández
Teatre Barcelona

“L’ànec salvatge són tots”

Quan trio una obra de teatre quasi sempre ho faig en funció de qui és l’autor, qui l’ha dirigit o quin és el repartiment. Tots tenim les nostres preferències. Quan tens la sort que tot l’equip artístic que t’agrada coincideix en un mateix muntatge,normalment l’experiència és brutal!!!

En “L’ànec salvatge” es produeix aquesta conjunció , cosa que va fer que comprés les entrades de seguida que van sortir a la venda.

En primer lloc es tractava d’un text d’Ibsen, la dirigia Julio Manrique, l'escenografia era d’en Lluc Castells i el repartiment de luxe. Un repartiment en el que coincidien dos grans actors als que els tinc una especial admiració, l’Ivan Benet i en Pablo Derqui.

Com no podía ser altre, el resultat va ser brutal !!!, un imprescindible que ningú s’hauria de perdre.

Ibsen va escriure “L’Ànec salvatge” l’any 1884, època en la que els seus textos són classificats com drames psicològics.

"L'Ànec salvatge" és un drama psicològic que ens parla de la mentida quan es converteix en un mal necessari, idea que el mateix Ibsen va batejar com a “mentida vital”. Podria venir a ser el que col.loquialment en diem una “mentida pietosa”.

Amb “L’Ànec Salvatge” Ibsen aconsegueix demostrar que no sempre la justícia ha de resultar justa.

Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique han fet una adaptació extraordinària de un d’Ibsen fins ara inèdit a Catalunya.

L’obra està carregada de simbolismes:

-En l’escenografia d’en Lluc Castells veiem uns arbres secs en primer pla. Els arbres són l’origen dels fets. Al cap d’una estona aquests arbres desapareixen sota el terra l’escenografia, que passarà a ser el soterrani de la casa dels Ekdal. Un soterrani que han convertit en un bosc on hi tenen amagat, entre d’altres animals, l’ànec salvatge.

-També cal destacar l’acurada feina d’il·luminació que fa en Jaume Ventura dins l’escenografia. A part dels realisme que li dona al muntatge transmetent-nos tot tipus d’emocions, esdevé una part molt important pel que fa al simbolisme de la que és plena l’escenografia. El moment en que veiem com traspassa la llum a través del terra (que representa el soterrani), és visualment espectacular i d’una bellesa increïble. La llum que omple i marca el volum de l’espai és una llum que busca destacar aquell lloc fosc on està oculta tota la veritat.

-Pel que fa a les actuacions Elena Tarrats, Laura Conejero, Andreu Benito, Jordi Bosch, Jordi Llovet, Ivan Benet, Pablo Derqui, Lluís Marco i Miranda Gas han estat tots magnífics!!!. Tots són personatges reals i simbòlics alhora. Gregor (Pablo Derqui) l’idealista, reclama el compliment de les exigències de l'ideal, per a Relling (Jordi Bosch) el seu contrapunt, la mentida vital és necessària.

Fantàstiques les actrius Elena Tarrats i la Miranda Gas que a part d’interpretar els papers de la Hedvige i la Soerby respectivament, ens han emocionat mentre les escoltàvem cantant la meravellosa música del compositor i músic català Carles Pedragosa, que toca el piano en directe durant tota la representació.

-Pel que fa a l’ànec salvatge és la metàfora de l’autoengany. L’au ferida amagada, simbolitza la humiliació, la vergonya i els secrets de la família. L’ànec és la Hedvige, la Gina, en Hialmar, en Ekdal,... L’ànec salvatge ho són tots.

En "L'Ànec Salvatge" Ibsen es submergeix dins de l’ànima de les persones per mostrar-nos els seus conflictes més íntims. Precissament aquesta és la base de l’obra, la col·lisió entre la veritat i la mentida, entre la realitat i l’aparença (aquella realitat que ens inventem).

Quan la veritat pot arribar a ser destructiva, la mentida o l’engany moltes vegades són necessaries per aconseguir la felicitat.

Qui de nosaltres no ha falsejat en algun moment algunes veritats que ens poden o poden fer mal ? Tots en tenim de mentides vitals. Moltes vegades són necessàries. Necessàries per no perdre l’autoestima i poder seguir sobrevivint davant de les desgracies o infortunis que patim al llarg de la nostra vida.

Una recomanació: a part d’anar a veure l’obra, us la llegiu. El text és realment extraordinari.

06/03/2017
Josep Maria Ribaudí i Martí
Teatre Barcelona

Hem recuperat el millor Julio Manrique

L'hem recuperat com a director —aquesta afirmació us la podeu prendre com vulgueu— i continuo, dient que se n'ha sortit amb nota. Henrik Ibsen no és un autor fàcil, s'ha d'entendre molt bé i saber-lo comunicar als actors perquè ho transmetin als espectadors; i que no quedi "antiqüat", que aquella moral calvinista de fa cent trenta anys no ens quedi tan lluny que se'ns faci aliena. Manrique ha sabut crear una tensió que al final de la primera part m'ha produït mal d'estomac. Bon senyal! Amb un càsting fet a mida, excel·lent, a tirat endavant una obra mestra on tot ha estat memorable: escenografia, il·luminació, actuacions, i per acabar-ho de realçar ens hi ha posat un pianista que ens ha encoixinat l'obra i ens ha deixat embadalits. Recollons quina nit de bon teatre!

Crítica completa » http://bit.ly/2meC8LY

03/03/2017
Anna

Fui a ver esta obra el último día que se representó después de oír críticas buenísimas y lamento decir que me aburrí soberanamente. La escenografía muy bonita y las interpretaciones correctas. Me gustó la crítica que pretende mostrar la obra pero me pareció una historia increíblemente predecible. Los giros se venían venir desde lejos, incluido el final. Me pareció larguísima. Los personajes principales, aunque bien interpretados, me parecían muy sosos. Los únicos que me gustaron fueron Andreu Benito y Jordi Bosch, cuyos personajes eran los que metían caña en una obra demasiado floja.

03/05/2017
JOSE GABRIEL DEL VIEJO

Una de las grandes apuestas de la temporada! Me ha gustado mucho!
Una historia sobre personas felices en la ignorancia e infelices sabiendo la verdad!
La trama un poco previsible y para mi gusto demasiado larga, pero el buen hacer de TODOS los actores y la magnífica puesta en escena lo compensa todo!
Hay que ver el Lliure. Últimamente siempre me sorprende en sus montajes con su escenografía. Es bastante espectacular lo que pueden llegar a hacer en ese teatro jejejeje
Para acabar mencionar el buen hacer del pianista que durante toda la obra va poniendo banda sonora al montaje (especialmente en los momentos de tensión y en los momentos en que se arranca a cantar )

06/04/2017
Lluis Rodon Domene

Ahir vaig gaudir d’una gran nit de teatre.Es van afegir un texte d’ Ibsen desconegut per a mi però interessant i un xic surrealista, una magnífica posada en escena i una actuació fantàstica de tots els actors.He de remarcar a l’Elena Tarrats perquè està genial en el paper de noia i a la Laura Conejero que va actuar amb gran professionalitat amb el braç enguixat.

25/03/2017
Hebert Parodi

Per fi una proposta de les mediàtiques i anomenades “grans” (per mitjans, sala, publicitat, repartiment, opinió general…) que m’encanta. Fins ara no havia tingut excessiva sort amb aquestes obres (Noces, Incident, Soroll, Florentina…). Doncs aquí he gaudit de valent. Amb menys mitjans del que sembla, la gran direcció de Manrique crea tot un univers d’emocions humanes gràcies a molta creativitat, una molt hàbil il·luminació, escenografia tremendament efectiva i un nivell interpretatiu general on es fa difícil destacar alguna interpretació en concret (fins i tot actors que generalment no em fan el pes, m’han convençut amb escreix).
Sí, l’Ivan Benet podria cridar menys, marca de la casa, i el final és previsible d’una hora lluny, però no té cap importància, la proposta et manté en tensió -que no tensionat-, entens i rebutges a tots els personatges, senyal de la seva humanitat. A més, la música, en directe, aquí no és intrusiva sinó acompanya i complementa, al servei del muntatge.
I, tan o més atraient, debats eterns molt ben plantejats: val sempre la pena saber la veritat? Es pot ser més feliç vivint enganyat? Es pot triar viure enganyat? És la veritat un valor suprem? No importa el mal que causem quan la perseguim?
En RESUM: un vespre de TEATRE.

24/03/2017
Josep OS

Avui al Lliure he estat veient aquesta obra d’Henrik Ibsen que curiosament és la primera vegada que es representa a Catalunya, amb adaptació de Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique i amb una direcció magistral per part d’aquest ùltim. Ens situa en un país del Nord d’Europa que bé podria ser Suècia, i ens parla d’una família amb pocs recursos que viuen feliçment, però l’arribada d’un amic donarà un tomb total a la seva vida, el que segueix us ho deixo per quan ho aneu a veure. Dels fets es dedueix una reflexió: És lícit viure enganyat per seguir sent feliç?. La primera part potser perquè és més llarga al final sembla que decaigui una mica, però els seixanta minuts de la segona són d’una cruesa brutal que et mantenen de principi a fi amb el cor en un puny. Una espectacular i magnífica posada en escena acompanyada d’una perfecta il·luminació. Una mùsica meravellosa que durant tota la representació ens ofereix al piano Carles Pedragosa. I un repartiment de luxe Andreu Benito, Ivan Benet, Jordi Bosch, Laura Conejero, Miranda Gas, Pablo Derqui, , Jordi Llovet, Lluís Marco i Elena Tarrats, i no vull destacar a cap perquè no serìa just, ja que tots fan un treball fantàstic, tot i que vull afegir que E. Tarrats broda el personatge de la nena. Un IMPRESCINDIBLE per gaudir de valent de bon teatre.

08/03/2017

Deixa la teva opinió

Articles relacionats

Julio Manrique dirigeix ‘L’ànec salvatge’, un Ibsen desconegut

Sempre és millor dir tota la veritat? Estem preparats per entomar-la? Quins motius ocults hi ha darrere els qui sempre volen esbombar la veritat? Aquestes són algunes de les preguntes […]

1 març 2017