Andrea Chénier: Umberto Giordano

Com diuen molts dels aficionats a l'òpera, després de centenars de muntatges operístics que opten per l'abstracció i l'esquematisme dóna gust retrobar-se, de tant en tant, amb un espectacle més clàssic. Si es tracta d'una òpera verista el fet encara adquireix una dimensió més raonable, ja que sempre ha costat treure del seu context a determinats personatges. De fet, el gran protagonista d'Andrea Chénier és la Revolució Francesa, i aquest context és el que dóna sentit i identitat a un conflicte amorós molt propi de les obres del segle XIX. Umberto Giordano la va composar per a l'Scala de Milà, i de seguida es va convertir en una de les peces habituals del repertori, sobretot per les àries de tenor i la magnífica La Mamma morta que interpreta la soprano.

El muntatge escènic de David McVivar, com ja hem dit abans, és fidel a l'època que vol recrear. Utilitza una escenografia grandiosa i de gran profunditat, prestant molta atenció a tot el que succeeix al fons de l'escenari. En la representació que vaig veure els cantants van ser el tenor canari Jorge de León -que va anar de menys a més-, l'eficient soprano americana Julianna Di Giacomo i l'excel·lent baríton Michael Chioldi. Van estar acompanyats del sempre eficaç Cor del Liceu i una bona colla de petits papers, ja que es tracta d'una obra amb repartiment extens i mols personatges de certa rellevància i fins i tot alguna ària de lluïment, com és el cas de la vella Madelon en el tercer acte.

Un drama en quatre actes amb llibret de Luigi Illica, que ens explica una tràgica història d'amor basada en fets reals. El poeta francès André-Marie Chénier (1762-1794), un escriptor de bona família, va ser executat a la guillotina per ordre de Robespierre, en plena Revolució Francesa. El poeta, decebut per l'evolució del moviment de la revolució, va denunciar en els seus escrits el que ell considerava injustícies. La musa del poeta era una dama aristocràtica, Aimée, a qui escriu un trist adéu a la vida.

El Liceu ha programat aquesta òpera amb dos repartiments i tres tenors, sota la direcció musical de Pinchas Steinberg, en una producció de la Royal Opera House del Covent Garden de Londres que signa David McVicar.

Els tres tenors són Jorge de León, Antonello Palombi i Jonas Kaufmann que ha interpretat 3 de les 14 funcions programades. Ens hem quedat amb les ganes de poder veure Jonas Kaufmann en directe al Liceu.

En el nostre cas, ens ha tocat veure a Antonello Palombi, un tenor italià que va saltar als mitjans de comunicació, quan la temporada 2006-2007 va substituir a Roberto Alagna, interpretant el paper de Radames, quan aquest va abandonar l'escena en ser escridassat pel públic.

La nit de dissabte, la seva interpretació va tenir alguns moments extraordinaris, tímidament aplaudits, malgrat que en altres moments semblava que li faltava la veu i patia de greus oscil·lacions en el seu volum.

Carlos Álvarez ha interpretat a Carlo Gérard i Sondra Radvanovsky a Maddalena.

Sondra ha estat supèrbia tota la representació i ens ha regalat amb la repetició de l'ària de "La mamma morta" en el tercer acte, on ha estat molt aplaudida.

Carlos Álvarez ha cantat esplèndidament "Nemico della patria?" també en el tercer acte.

L'escenografia és un mateix escenari que s'adapta a cada un dels quatre actes, amb un teló tricolor, que cau entre acte i acte, amb els colors de la bandera francesa, estripat i tacat de sang, on hi ha escrit un text de Robespierre, i destacada la frase: "Fins i tot Plató va desterrar els poetes de la seva república".

Malgrat que a nosaltres ens agraden les posades en escena trencadores, aquesta que està en les antípodes perquè és totalment realista, ens ha agradat força.

Una òpera fascinant que ens ha fet passar una molt bona vetllada.

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

Andrea Chénier és una òpera del compositor Umberto Giordano i del llibretista Luigi Illica, estrenada al Teatro allà Scala de Milà el 28 de març de 1896; no va ser fins dos anys més tard que es va estrenar als Països Catalans.

Emmarcada dins el gènere del verisme ( plasmació de la realitat, amb un gran efectisme vocal i orquestral ), aquesta òpera està representada en quatre actes, en italià, i té una durada de dues hores i mitja amb entreacte inclòs.

Luigi Illica va prendre com a punt de partida central al poeta idealista i prerevolucionari Andrea Chénier, personatge real que va escriure una interessant obra literària , i que va morir a la guillotina el 1794, molt poc abans de la caiguda de Robespierre.

“Andrea Chénier” és un drama, una història d’amor, passió, enveja, gelosia, traïció i sacrifici, ambientada en plena Revolució Francesa. La història d’una heroïna, Maddalena di Coigny, que sacrifica la seva vida (morint) al costat del home a qui estima (la seva ànima bessona). Però també és una obra classista, política i històrica.

La posada en escena de David McVicar destaca per l’esplèndida escenografia de Robert Jones i els magnífics figurins de Jenny Tiramani.

Com es tractava d’un assaig general, no vam saber fins al mateix moment de la representació quins seria el repartiment . Finalment va ser el següent: el tenor Jorge de León en el paper d’Andrea Chénier, el baríton Carlos Álvarez interpretava a Carlo Gérard, el poeta revolucionari enamorat de Maddalena, i  la soprano Julianna Di Giacomo a Maddalena di Coigny , filla d'aristòcrates perseguida per la Revolució.

La meva valoració l’he fet basant-me en les emocions i sensacions que vaig sentir, vagi per davant, que no sóc gran entesa d’òpera, i possiblement no tingui el suficient criteri a l’hora de valorar una representació d’aquest gènere, però això és el que en penso:  tant la soprano Julianna Di Giacomo, com el baríton Carlos Álvarez van estar magnífics, malauradament no puc dir el mateix del tenor Jorge de León, que a part d’anar fora de temps, no va destacar en cap moment de la representació, tot i que la música d’aquesta òpera és ideal per poder-se lluir en escena. La que també em va agradar moltíssim va ser la soprano que interpretava el paper de Madelon,  tot i que no sé quina és de les dues que hi ha en el repartiment (Anna Tomowa Sintow, Elena Zaremba).

No és de les millors òperes que he vist, l’he trobat molt lineal, senzilla,  tot i que guanya molt a mida que avança la representació.

La interpretació de la Orquestra i el Cor del Gran Teatre del Liceu és, des del meu punt de vista, el millor d’aquesta òpera. La música és realment bellíssima, i els músics ens l’han fet arribar ben endins.

***1/2