Alan Lucien Øyen: Story, story, die

Alan Lucien Øyen: Story, story, die

Dansa i teatre conflueixen en la nova creació d’ Alan Lucien Øyen un dels artistes més innovadors de l’escena noruega i internacional. A Story, story, die hi repassa les mentides que diem per aconseguir allò que tots i totes volem: ser estimats.

Sinopsi

És considerat com un dels principals talents de les arts escèniques europees actuals, un artista que treballa a la vegada en dues disciplines sense que sigui possible decidir amb seguretat a quina s’hauria d’adscriure el que estem veient. No és estrany, perquè, com ell mateix explica, Alan Lucien Øyen es va passar la infantesa a Den Nationale Scene, el teatre de Bergen, on el seu pare treballava com a responsable del vestuari d’actors i actrius, cosa que li va permetre viure des de dins el món de l’escena. Va començar a estudiar dansa amb 17 anys amb un mestre hongarès i, quan alguns anys després, ja format a Bergen, Oslo i Colònia, va començar a crear les seves pròpies coreografies, en els seus incloïa solos uns llargs monòlegs que feien difícil continuar considerant les seves creacions com a representacions de dansa i prou. Tots dos llenguatges, el dramatúrgic i el coreogràfic, són gairebé impossibles de deslligar per a Alan Lucien Øyen. Els combina un cop més a Story, story, die, una peça per a set ballarins i ballarines que se centra en la relació d’interdependència que s’estableix entre l’amor i la mentida. I és que, en essència, tothom vol que l’estimin i, per aconseguir-ho, som capaços de reinventar la nostra vida diària i fer-la encaixar, així, en un model desitjable, que pugui ser objecte de l’afecte i la consideració d’altri, ni que sigui expressada mitjançant un m’agrada a les xarxes socials. En aquestes xarxes, tothom està obligat a explicar contínuament “històries” positives, de manera que qui no aconsegueix encadenar narracions d’èxit, una rere l’altra, està “mort”, com a mínim socialment (d’aquí el títol de la coreografia). Un moviment coreogràfic d’alta intensitat, unes imatges que semblen gairebé cinematogràfiques i un text incisiu i sempre present que acompanya el moviment, constitueixen un espectacle que ha estat creat per l’artista en col·laboració directa amb els i les intèrprets i que incorpora vivències i experiències personals dels mateixos ballarins i ballarines, sempre a la recerca de la màxima sinceritat.

Alan Lucien Øyen va signar les primeres coreografies l’any 2004 i, dos anys més tard, va crear la seva companyia, Winter Guests, un col·lectiu multidisciplinari que aplega actors i actrius, ballarins i ballarines, escriptors i escriptores i persones dedicades al disseny d’escenografies o a aspectes tècnics de les arts escèniques. Ha presentat peces de dansa com What’s not to love? (2007), que també parlava sobre l’amor utilitzant referències del món del cinema, la televisió i el teatre; l’esdeveniment escènic de sis hores de durada Coelacanth (2013), en el qual explorava, amb una dotzena de músics en escena, les interioritats de la vida teatral fent servir també el llenguatge de la dansa; Simulacrum (2016), creada al Japó amb els llenguatges de la dansa contemporània, el teatre kabuki i el flamenc; la coreografia creada per encàrrec del Tanztheater Wuppertal Bon voyage, Bob (2018); The Hamlet Complex, una peça basada en l’obra de Shakespeare per al Norwegian National Ballet (2021) o, també aquest 2021 passat, The American Moth, una representació multimèdia amb dansa, teatre en diversos idiomes i vídeo en directe que parla sobre les relacions intergeneracionals i té com una de les protagonistes principals la mítica actriu Liv Ullman.

Durada:
Idioma:
Espectacle en anglès amb sobretitulació en català
Sinopsi

És considerat com un dels principals talents de les arts escèniques europees actuals, un artista que treballa a la vegada en dues disciplines sense que sigui possible decidir amb seguretat a quina s’hauria d’adscriure el que estem veient. No és estrany, perquè, com ell mateix explica, Alan Lucien Øyen es va passar la infantesa a Den Nationale Scene, el teatre de Bergen, on el seu pare treballava com a responsable del vestuari d’actors i actrius, cosa que li va permetre viure des de dins el món de l’escena. Va començar a estudiar dansa amb 17 anys amb un mestre hongarès i, quan alguns anys després, ja format a Bergen, Oslo i Colònia, va començar a crear les seves pròpies coreografies, en els seus incloïa solos uns llargs monòlegs que feien difícil continuar considerant les seves creacions com a representacions de dansa i prou. Tots dos llenguatges, el dramatúrgic i el coreogràfic, són gairebé impossibles de deslligar per a Alan Lucien Øyen. Els combina un cop més a Story, story, die, una peça per a set ballarins i ballarines que se centra en la relació d’interdependència que s’estableix entre l’amor i la mentida. I és que, en essència, tothom vol que l’estimin i, per aconseguir-ho, som capaços de reinventar la nostra vida diària i fer-la encaixar, així, en un model desitjable, que pugui ser objecte de l’afecte i la consideració d’altri, ni que sigui expressada mitjançant un m’agrada a les xarxes socials. En aquestes xarxes, tothom està obligat a explicar contínuament “històries” positives, de manera que qui no aconsegueix encadenar narracions d’èxit, una rere l’altra, està “mort”, com a mínim socialment (d’aquí el títol de la coreografia). Un moviment coreogràfic d’alta intensitat, unes imatges que semblen gairebé cinematogràfiques i un text incisiu i sempre present que acompanya el moviment, constitueixen un espectacle que ha estat creat per l’artista en col·laboració directa amb els i les intèrprets i que incorpora vivències i experiències personals dels mateixos ballarins i ballarines, sempre a la recerca de la màxima sinceritat.

Alan Lucien Øyen va signar les primeres coreografies l’any 2004 i, dos anys més tard, va crear la seva companyia, Winter Guests, un col·lectiu multidisciplinari que aplega actors i actrius, ballarins i ballarines, escriptors i escriptores i persones dedicades al disseny d’escenografies o a aspectes tècnics de les arts escèniques. Ha presentat peces de dansa com What’s not to love? (2007), que també parlava sobre l’amor utilitzant referències del món del cinema, la televisió i el teatre; l’esdeveniment escènic de sis hores de durada Coelacanth (2013), en el qual explorava, amb una dotzena de músics en escena, les interioritats de la vida teatral fent servir també el llenguatge de la dansa; Simulacrum (2016), creada al Japó amb els llenguatges de la dansa contemporània, el teatre kabuki i el flamenc; la coreografia creada per encàrrec del Tanztheater Wuppertal Bon voyage, Bob (2018); The Hamlet Complex, una peça basada en l’obra de Shakespeare per al Norwegian National Ballet (2021) o, també aquest 2021 passat, The American Moth, una representació multimèdia amb dansa, teatre en diversos idiomes i vídeo en directe que parla sobre les relacions intergeneracionals i té com una de les protagonistes principals la mítica actriu Liv Ullman.

Fotos i vídeos
Articles relacionats
Enllaç copiat!