Miquel Gascon Baz

Dido reloaded es tracta d’una versió en clau contemporània de l’òpera de Henry Purcell, nascuda sota el paraigua de l’Òpera de Butxaca i Nova Creació. Estàvem convençuts que ens interessaria i malhauradament no ha estat així. No ens va agradar la composició musical, ni tampoc la posada en escena ni la dramatúrgia. No desqualifiquem en cap cas la feina feta per aquest grup d’artistes i menys encara sabent que ha estat reconegut al nostre país i també internacionalment. Simplement, no la vàrem entendre musicalment parlant i no ens va agradar. Podeu llegir les nostres raons aqui.      

Poques vegades podem dir que tots els elements que formen part d’una representació teatral són perfectes…. i aquesta és una d’elles. Les interpretacions dels dos principals protagonistes, són brutals i la direcció de Carme Portaceli ens ha deixat sense paraules…. Cap dels dos papers són “amables” per l’espectador, més aviat tot el contrari, perquè provoquen rebuig i fàstic a nivells insuportables…. però dins d’aquest rebuig, l’escriptor ha donat un paper més “humà”, per dir-ho d’alguna manera a la Presidenta interpretat per Rosa Renom ; Francesc Orella en realitat porta el pes més important de l’obra, però té la dissort d’interpretar-ho quan molts espectadors han començat a mirar el rellotge i a remoure’s a la seva cadira. Trenco una llança doncs per valorar […]

La cita amb Lluís Homar, era del tot inexcusable, ja que el considerem un dels grans actors de casa nostre i mai ens ha decebut en cada una de la multitud d’interpretacions que hem vist d’ell. Aquesta Terra Baixa, tampoc és una excepció i hem de dir que tornem a caure rendits davant la seva gran professionalitat com a actor. Un cop dit això, també hem de dir que una representació Teatral no hauria de basar-se únicament en l’exhibició d’una bona interpretació per molt valuosa que aquesta sigui, i crec que en aquest cas, gairebé tota la resta no ha estat a l’altura del que almenys nosaltres esperàvem. Si voleu llegir la crónica al meu blog cliqueu aqui.

La Companyia Sala Atrium, ha tingut un gran encert en l’elecció d’un gran i colpidor text de la jove dramaturga Saphia Azzedin. Una proposta escènica arriscada i molt treballada utilitzant una forma de narració que no es veu gaire sovint…. un monòleg a dos veus. El tractament, del que sembla un diàleg entre les dues actrius, és en realitat un diàleg que la protagonista es fa amb ella mateixa, com si és tractes d’un desdoblament entre la persona física i la seva consciència. Ens va agradar molt aquesta mirada d’un sol personatge interpretat alternativament per dues actrius que a vegades fins i tot es corregeixen o incriminen. Si voleu llegir la resta de la crónica.  

Aclaparadora Sonata de Otoño al Teatre Lliure, ha estat una adaptació de Daniel Veronese magnífica i unes interpretacions que ens han arribat a angoixar pel seu realisme. Basada en l’obra d’Ingmar Bergman ens explica la retrobada de Charlotte, una pianista famosa, amb la seva filla que aprofita el moment per mostrar tot el seu dolor i ressentiment. El resultat és d’una duresa brutal que poques vegades he pogut viure a un escenari, però que independentment de la mala estona que passes assegut a la butaca, tot veient i escoltant sentiments de revenja que es transformen en odi extrem, t’adones de sobte que es teatre amb majúscules…… i que l’angoixa que et fa viure la representació teatral es transforma en gaudi i […]