Maria Antolín

Un enemic del poble és aigua, ètica, moral, corrupció i hipocresia. Una història escrita l’any 1882, però que malauradament és universal i atemporal. Malgrat la primera part de l’obra és massa expositiva, massa bla bla bla repetitiu que no acaba d’enganxar a l’espectador, de sobte l’escenari canvia i ens trobem dins la redacció d’un diari amb tot de gent anant i venint i, sense adonar-nos-en, hem desenganxat l’esquena del seient i.. pam! l’assemblea. Una assemblea molt ben pensada perquè el públic, aleshores, passi a ser poble i còmplice del que està passant. Feia molt de temps que no em movia tant a la butaca. Quanta impotència i quantes ganes de dir-hi alguna cosa!. I ja està, ja t’han atrapat. Estaràs […]

Estan fent una obra que t’agradaria veure (perquè et crida l’atenció el títol, els actors, el director, o perquè algú t’ha dit que ho facis). Compres una entrada i, molt sovint, l’imprimeixes. Esperes a que arribi el dia. Arriba. Vas caminant, o en bus, o en moto, al teatre. A l’entrada, et trobes amb una persona que et diu hola, t’agafa l’entrada i l’estripa/en fa un forat/la mira. Faci el que faci, voldrà dir que et deixa passar. Entres. I et trobes una altra persona; aquesta s’encarregarà de donar-te les indicacions necessàries perquè arribis a la butaca en el menor temps possible. Fes-li cas. T’acomodaràs, com puguis, estudiant la manera més pràctica d’organitzar les robes, abrics, bufandes, bolsos o carteres. […]