Iván F. Mula

La colossal quantitat de referents de l’anomenada cultura escombraria que la generació de joves actuals ve acumulant des de més o menys els anys vuitanta fa temps que ha començat a desbordar-se sense que ningú ho pugui evitar. Ha arribat un punt on l’art, la música, el cinema i la televisió s’han barrejat tant i han intercanviat tan compulsivament els seus homenatges que gairebé no distingim dins del nostre cap els uns dels altres. La companyia Transtorners, amb el seu nou xou Transfusió, aposta per l’humor com a catarsi contra aquest esbojarrat còctel de referents que respira sota la nostra pell. A mig camí entre The Chanclettes i l’APM, Elías Torrecillas, David Llamas i Laura Pinilla interpreten tres fantàstics esquetxos […]

Sempre és un plaer tenir l’oportunitat d’assistir a un espectacle en directe d’un referent de l’humor. Més enllà de la novetat d’aquest Verás que todo es mentira que, de fet, ja porta quatre temporades en cartell, l’interès del xou roman en presenciar, al menys una vegada a la vida, la genialitat, la ironia i la saviesa d’un mestre com Godoy. Com succeïa en el seu moment amb Pepe Rubianes, Eugenio o Joan Capri, per citar-ne només tres, el sol fet de veure al còmic uruguaià en acció és una experiència en sí mateixa. Dirigit per Andreu Buenafuente i Berto Romero, la tasca dels quals sembla més anecdòtica que no pas massa enriquidora, el monòleg fa un recorregut per temes universals […]

Deia Bertolt Brecht que l’art no és un mirall per reflectir la realitat, sinó un martell per donar-li forma. Alguna cosa d’aquesta força contra la societat que ens envolta (i no ens agrada) trobem a La finestra. Esplèndidament escrita per Ignasi García Barba i dirigida per Mijalis Palilis, l’obra planteja un espai estrany i violent proper al teatre de l’absurd, on una guia turística interpretada per l’actriu Soí Ksanzopulu organitza circuits per països en guerra. La crítica contra la frivolitat amb que es viatja avui dia i, al mateix temps, la idea d’un món constantment testimoni impassible de l’horror són els punts més esgarrifosos i intel·ligents de la proposta. Tot i això, es troba a faltar algun gir argumental més […]

Al llarg de la història, l’expressió artística en qualsevol de les seves disciplines ha servit com a desfogament i crit de protesta contra els malestars existencials o polítics de la societat de cada moment. És curiós com la convulsa entrada al segle XXI que ens ha tocat viure entronca d’una manera tan natural amb les inquietuds de les avantguardes de principis del segle passat que, després de tant de temps, podrien semblar-nos ja anacròniques. L’homenatge que Dau al 7 fa al grup artístic que es va crear al voltant de la revista del mateix nom al 1948 (Joan Brossa, Arnau Puig, Joan Ponç, Antoni Tàpies, Modest Cuixart i Joan-Josep Tharrats) deixa de manifest aquesta inquietant connexió emocional de l’època actual […]

John Cleese, alma mater del grup de còmics més important de la història, deia a Monty Python: La autobiografia por Monty Python (Editorial Global Rhythm Press) que el màxim de temps que un espectador pot suportar veient esquetxos és mitja hora. A partir de llavors, segons l’humorista anglès, és necessari oferir alguna cosa més. D’aquesta manera, quan el sextet britànic va saltar al cinema deixant el seu xou televisiu, va optar per enllaçar els gags fent servir un personatge central com a La vida de Brian (1979) o bé amb un nexe prou sucós com era l’excusa filosòfica a El sentit de la vida (1983). El problema principal de Crucidramas és que el seu lligam unificador per les escenes és només […]