Carles Armengol Gili

Ningú sabia massa bé que ens depararia l’últim musical de Coco Comín, i el cert és que el resultat ha estat encara més desconcertant i eclèctic que qualsevol previsió. Hi ha cançons originals, cançons versionades, coreografies de molts estils… però totes passades pel claqué o tap dance. Hi ha un personatge principal a l’estil de Pee-Wee Herman i una ambientació -i més d’una picada d’ullet- que ens acosta al Moulin Rouge de Baz Luhrmann. Tot plegat, una barreja curiosa amanida amb un humor simple i de traç gruixut. És cert que Moustache pot convèncer pel seu ritme trepidant, per l’excel·lent producció, per uns bons cantants i, sobretot, per unes coreografies i uns ballarins que ho donen tot i més. El […]

Tots sabíem que aquesta obra era una reproducció i no una versió del mític muntatge de Fabià Puigserver. Sabíem que el repartiment era completament nou. Sabíem que tot seria igual… però que res seria el mateix. Efectivament, així ha estat. Crec que una part de Puigserver està al damunt de l’escenari, ja que l’escenografia i les notes de direcció són rèpliques exactes. També hi tenim el mateix vestuari de César Olivar, que llueix igual de bé que fa 27 anys. Però hi ha alguna cosa en l’esperit de la funció, en el ritme i en la cadència de la comèdia que no acaba de funcionar igual. És difícil de precisar, però si veieu qualsevol enregistrament que circula de la peça […]

S’ha de reconèixer que Joan Ollé té la mà trencada per escollir, barrejar i cuinar textos i materials ben diversos. Sempre que ho fa, com a L’illa del tresor, Coral romput, A la ville de… o Paraules d’amor, aconsegueix crear espectacles molt particulars, on el bon gust i la ironia més fina es donen la mà i aconsegueixen grans fites. A Delikatessen, que va començar com un encàrrec del director de Temporada Alta, tot el mestratge del director s’enfoca cap a tota aquella literatura -intel·lectual o popular- que s’ha generat entorn dels aliments, el fet de menjar i tot el que va relacionat amb la cuina i la bona taula. Amb textos de Da Vinci, Manuel Vicent o Proust, cançons de […]

L’any 2007 els premis Tony, els més prestigiosos que s’atorguen al teatre que es fa a Broadway, van condecorar a Spring Awakening com el musical de l’any. Aquells vuit guardons la van reconèixer com una de les grans, tot i que al no tenir un muntatge espectacular dels que els hi agraden a les grans productores l’espectacle va tenir una projecció internacional reduïda. Ara, finalment, Marc Vilavella i David Pintó la porten a Barcelona en un format adaptat i reduït… però amb tota la força de les seves cançons i l’energia d’un repartiment jove totalment lliurat a la causa. El despertar de la primavera, basat en l’obra homònima de Frank Wedekind, té el seu punt fort en la partitura pop-rock de Duncan Sheik i […]

Partint d’una suposada història real, la companyia La copla de Wisconsin ha volgut retre homenatge als cantants dels anys quaranta i cinquanta, i a la vegada recordar a tots els homes i dones que van haver de patir els estralls de la dictadura. En forma de concert, i amb continus flashbacks, la història de Patty Lemon i Martin Bennett evoluciona des d’un primer càsting fins a una actuació estelar al Carnegie Hall. I ho fa sota una estètica que sembla sorgida del documental Sexo, maracas y chihuahuas, el film-homenatge a Xavier Cugat que retrata justament la mateixa època. Tot i que el guió resulta a vegades un pèl forçat i els arranjaments musicals queden una mica pobres amb la formació […]