Berta Cotrina Domingo

Per casualitat de la vida va caure a les meves mans el gran Tròpic de càncer de Henry Miller, mesos més tard a la cartellera de teatre trobo una obra que ens parla de la relació d’aquest escriptor amb Anaïs Nin. Dues persones unides per la seva vocació artística. No podia faltar-hi. Solo creo en el fuego és una obra que juga amb dos discursos que transiten en un constant diàleg. Una primera sensació d’història d’amor, on els focus es posa’t en la creació artística: dos escriptors molt autobiogràfics en la seva obra. Per l’espectador que coneix els seus treballs, pot veure la fina línia entre la literatura i la realitat de l’escriptor. Però el diàleg no és trobat entre […]

Ens trobem amb un plantejament escenogràfic molt interessant, un cub on dins hi trobem l’artista Raquel Arigita que encarna a set dones que entre els anys 1924-1984 van ocupar l’habitació 513 de l’hospital mental Lennox. Una sensació de claustrofòbia envaeix l’espai. Veiem dones boges, i pensem amb la frase del fulletó: “Loco no es el que pierde la razón… sino el que pierde todo menos la razón”, una frase molt interessant però que despista, aquest no és el fil de l’obra. Una obra que creus que es qüestionarà el concepte bogeria, però el dramaturg Charlie Levi Leroy enfoca aquesta bogeria com la necessitat d’elegir sobre tu mateix. Un discurs que tendeix a la sobreprotecció de l’espectador, no dóna pas a […]

La dramaturga Anna Maria Ricart ens planteja un text contemporani, fora del convencional. Els temps verbals juguen directament amb el temps i la interpretació de l’obra. No saps si parlen del divendres que ve, del passat o l’ara. Un recurs que de primer moment pot despistar l’espectador, però que acaba enganxant. Un desconcert que també pateixen les mateixes protagonistes. Tres adolescents que juguen a ser allò que no són, però a la vegada són més elles mateixes que mai. Interpretat per Mariona Blanco, Cristina López i Ivet Zamora, les tres creen un tàndem amb molta complicitat. És d’agrair que es porti a escena textos on el jovent és el protagonista, i més si de potencial actoral en sobra. Una direcció […]

Una combinació de poesia, teatre i performance que deixa pas a la trobada social enmig de l’obra. Els seus freqüents “entreactes” no permeten viure l’experiència com a individu, sinó que obliga a compartir amb el grup, amb la resta de persones que aquell dia han decidit anar al mateix lloc que tu. T’obliga a no ignorar el teu entorn, cosa que fem de manera freqüent. Una posta que trenca amb l’estructura clàssica, una experiència diferent. Pot agradar més o menys, però el regust és llarg i intens. Entreactes que en primer moment sembla que et distanciïn de tot el muntatge, però un cop avançat, els moviments escènics van sortint del suposat escenari. Un joc d’olors, objectes, vi i menjars, acompanyen […]

Podem començar parlant del fet que és una novel·la i no una obra de teatre, i a vegades els processos “devaluen” les paraules. Un text, de Luigi Pirandello, difícil de portar a escena. És cert que no perdem el missatge: la recerca del jo, dels nostres jo… La recerca de viure. Quan fas un procés de reflexió i d’interioritzar l’obra, i avalues aquells moments que més han captivat, és aleshores, quan descobreixo la importància del director:  Ferran Utzet. Allò que destacaria per sobre de tot: la posada en escena. Un joc constant de l’efecte mirall, ens reforça el pensament de Vitangelo Moscarda; el moment que l’espectador creua el mirall, és una escena carregada de reflexió; enginy del director, no del text. […]