Markos Goikolea

Felipe Cabezas es serveix d’aquest clàssic de Shakespeare com a punt de partida per a retre homenatge al teatre de bufons i joglars. Posar en escena a tal quantitat de personatges amb un únic actor no és tasca fàcil, però gràcies al seu precís control físic i vocal acompanyat per un immillorable treball de màscares, Cabezas ho aconsegueix mostrant un gran domini del joc teatral. Partint del punt de vista del bufó, l’autor revisita aquest clàssic en clau d’humor i amb diverses capes narratives entre les quals aquest carismàtic personatge transita amb facilitat. Des d’un bufó de cort real a principis del segle XVII fins a un actor de carrer que es busca la vida al Raval actual. Tot i […]

Alex Rigola posa en escena les reflexions i converses que l’actriu Alba Pujol va tenir amb el seu pare en els seus últims mesos de vida. Una peça que sobretot desborda veritat i una tremenda valentia per part de l’actriu, que aconsegueix emocionar al públic per la seva sinceritat i fragilitat. La proposta escènica és senzilla i sòbria en format de conferència. En la pantalla es projecten les preguntes que el director llança a Alba i al seu pare, conduint-nos a través d’aquest collage filosòfic ple de referents com ara Lacan, Sartre, els germans Cohen, Steve Jobs, Peter Handke i molts més. L’obra fa una dura crítica a l’individualisme, mostrant la vida, i fins i tot la mort, com una […]

Aquesta comèdia d’Oscar Wilde ens parla sobre la falsedat de les aparences en una Anglaterra on l’estricta moral victoriana, representada per una excel·lent Laura Conejero en el paper de Lady Bracknell, obliga els dos protagonistes a construir identitats o vides paral·leles per a poder complir amb els seus desitjos sense sacrificar el seu estatus social. Cal recordar que Wilde va ser empresonat per conducta indecent només tres mesos després de l’estrena d’aquesta obra. Sens dubte sabia del que parlava. Les dobles identitats dels protagonistes i els seus desitjos sexuals són el motor d’aquesta frenètica comèdia, el ritme de la qual no fa més que ascendir. Rèpliques accelerades, entrades i sortides constants, moments musicals perfectament integrats, una estètica molt cuidada i […]

Monòleg d’humor absurd, passat de rosca, que parteix d’unes premisses generalment visuals per a deformar-les i autoreferenciarse constantment. Noguera està obligat a omplir una hora i mitja d’espectacle amb idees, igual que jo he d’omplir aquesta recomanació amb uns 300 vocables. Ja porto 46, així que sembla que ho tinc més fàcil que ell. Una de les principals eines que juga el còmic és la d’analitzar i riure’s constantment del seu propi espectacle. D’aquí això de “humor autoreferencial” en el títol, com a característica que he volgut ressaltar al costat de l’atribut de “absurd”. Podria haver posat qualsevol altra cosa però he posat això. Ja vaig per la meitat de la recomanació, on hauria d’incloure característiques de la proposta de […]

Aquesta peça de Flora Détraz, la qual alguns reconeixeran per Bacants de Marlene Monteiro Freitas en el Mercat dels Flors, és una peça coral, grotesca i plena de goig que ens remet a l’era medieval i ens embolica en un món ple de contradiccions. Res més entrar a la sala ens trobem a quatre dones assegudes en una taula amb les seves trenes lligades a grans armes que pengen del sostre. El que sembla que les condemna, també funciona com a contrapunt i els ajuda a mantenir l’equilibri. Al mateix temps, la qual cosa inicialment semblava una masmorra medieval de la tortura es converteix en una comèdia musical amb tons de clown quan les quatre intèrprets omplen l’espai amb les […]