Aconsellar o imposar un estil de vida?

11/01/2017

Aconsellar o imposar un estil de vida?

Tothom té un amic a qui li voldria ensenyar el camí per canviar la seva vida i convertir-la en allò que creiem que pot ser. També tots tenim aquella parella d’amics a qui sembla que la vida els hi somriu a cada minut i que volen que tothom segueixi els seus passos. Doncs d’això va exactament Vernissatge, una història molt ben interpretada per Xavier Pàmies i Carla Ricart (la parella) i sobretot per Alberto Díaz (l’amic – santa paciència!-). El punt de bogeria que mostra la parella, dos amants de l’art conceptual (o això volen creure), es contraposa a la sensatesa de l’amic que l’únic que espera de la vida és estar bé i tranquil. El què en principi és un sopar d’amics que fa temps que no es veuen es converteix ràpidament en un seguit de retrets de la parella al seu amic per no viure la seva vida, de la qual presumeixen constantment. L’espai del Maldà ajuda a entrar en aquesta sensació d’un cercle que va estrenyent al voltant del amic, amb cada petit objecte (real o imaginari) que va trasbalsant als personatges, a tots i cadascun d’ells.

Des del minut u empatitzes amb una de les parts. Amb quina? Això ja depèn de com vegis tu la vida…


Tot el que necessites per anar al teatre

Cartellera /

Vernissatge

Vernissatge

El 2016 és el 80è aniversari del naixement de l’autor Vàclav Havel i al desembre el 5è de la seva mort. El gener de 2017 és el 40è aniversari de Carta 77, el moviment pels drets civils que va liderar. La peça que es representarà està escrita el 1975, durant un període de forta repressió, posterior a la Primavera de Praga de 1968. En aquest període Havel era un autor prohibit i les seves obres circulaven clandestinament i es representaven a l’estranger. De fet, l’estrena de Vernissatge en un teatre públic va ser a Viena l’octubre de 1976, o sigui que celebrem també el 40è aniversari de l’estrena.

SINOPSI

Un home és convidat per una parella d’amics a la celebració de la seva recent decorada casa. Però ben aviat, el que semblava que podia ser una vetllada agradable, acaba convertint-se en un autèntic malson.

Sota l’aparença d’una parella feliç, moderna i exitosa, que creu que la seva manera de viure és la correcta, s’embranquen en un allau de crítiques per a condemnar les decisions vitals del seu amic, revelant a poc a poc els dos éssers fràgils i buits que són i que han construït tot un món d’aparences amb l’única finalitat que rebre l’aprovació de l’altre.

 

Valoració col·laboradors


Valoració espectadors

  • 12345

    Hebert

    “VERNISSATGE” al Maldà, on fa poc rèiem molt amb “Les dones sàvies”, que ridiculitzava els entesos que opinen de tot. Ara veiem i també riem, amb un pòsit amarg, sobre aquells snobs que no només pontifiquen, sinó que fan d’apòstols, si cal per la força, perquè altres es converteixin al seu punt de vista, gust, estil… Els que si no reben l’aprovació (likes?) del seu entorn, el convidat en aquest cas, no gaudeixen del que fan/tenen.

    El text funciona molt bé, tots coneixem i patim els personatges que aquí es caricaturitzen. Tot i així, hagués agraït contextualitzar el text. Per què són amics, “millors amics”, una persona normal amb aquell parell d’imbècils? Per què aguanta el Bernat la llàstima que sembla inspirar als triomfadors? Havel va escriure l’obra, censurada, als ‘70, on mostrava que la dictadura comunista no era pas igualitària, que els del partit vivien molt bé i la resta havia de suplicar no caure en desgràcia. No sé, es podria haver fet que fos un cap que convidés un empleat, per exemple, per entendre que algú aguanti l’exhibició grollera de la felicitat, el gust, els diners, la parella (vaja, un pèl com el FB per a molts, aparador d’una felicitat que si no es mostra, ho és menys). I veiem com cada cop són més grotescs en el seu exhibicionisme, mentre el pobre Bernat, nosaltres, no pot rebel•lar-se i engegar-los mentre un rellotge marca el pas, cada cop més lent, del temps -gran recurs- en companyia d’aquests vampirs.
    L’obra, i les interpretacions, provoquen somriures i rialles nervioses de la ridiculesa i tensió que veus en aquelles converses, eternes, que es repeteixen, de rèpliques que no surten però estan a punt d’esclatar en un gran Alberto Díaz, contingut en la seva ràbia i impotència creixent.

    07/01/2017

Deixa la teva valoració

Has d'estar registrat per poder deixar la teva opinió. Pots registrar-te aquí, o pots entrar a continuació:

Acceptar Aquesta plataforma web utilitza cookies pròpies per a recopilar informació que ajudi a optimitzar la visita a la pàgina web i cookies de tercers per a recollir informació sobre les seves visites i l’ús de la nostra web. Vostè pot permetre el seu ús, rebutjar-ho o canviar la configuració quan ho desitgi. En cas de seguir navegant, es considerarà que accepta l’ús. Més informació: Política de Cookies.