Viure de les aparences, mata l’amistat

10/01/2017

Viure de les aparences, mata l’amistat

Al mes de desembre es van complir 5 anys de la mort de Václav Havel que a més de ser el primer president de la República Txeca, va ser un dels escriptors més destacats del seu país.

La Trama Produccions li ret homenatge posant en escena una obra estrenada fa exactament quaranta anys a Viena. Aquesta peça va ser escrita en 1975 durant un període de forta repressió, posterior a la Primavera de Praga de 1968, període en el qual l’autor estava prohibit al seu país i les seves obres només és representàvem a l’estranger.

Han evitat les referències temporals, polítiques o geogràfiques amb la intenció de constatar que el discurs de l’autor continua vigent avui. En el text original la parella protagonista eren uns comunistes benestants que trepitja les línies que defineixen els capitalistes. Volia demostrar que una dictadura comunista no era tan igualitària com ho era en la teoria.

Possiblement aquest fet, en l’actualitat i vist des d’una societat capitalista com la nostra, li treu l’interès inicial que l’autor va voler imprimir en el seu text.

Miki (Xavier Pàmies) i Vera (Carla Ricart) formen una parella benestant que rep la visita d’un amic, en Bernat (Alberto Díaz), al qual li han preparat un vernissatge.  Bernat arriba a casa dels amics que el reben amb moltes festes i abraçades, ell porta unes flors que l’amfitriona no sap bé on col·locar. Han redecorat el pis en el qual viuen i volen la seva opinió. Busquen en l’amic l’aprovació i admiració pel resultat.

Un text “sense gaire text” on hem d’anar descobrint que s’amaga al darrere de cada un dels personatges, però que ens ha resultat poc clarificador. Hem sortit del teatre sense entendre l’actitud de l’amic (excel·lent el treball d’Alberto Díaz) que aguanta estoicament el que li diuen, els atacs a la seva forma de vida, a la seva feina, a la seva relació de parella, a la seva no paternitat.

A nosaltres ens ha faltat alguna peça en el ritme que ens ha deixat sincerament desencisats davant el resultat. Malgrat que les interpretacions ens han agradat en general, l’obra no ens ha interessat massa, potser perquè el que intenta mostrar al cap de 10 minuts de començar ja està tot explicat…. el text és gairebé inexistent i surts del Teatre, pensant que potser no paga la pena sortir de casa per veure una proposta que te una durada de 3/4 d’hora.

Si desitgeu llegir la crítica sencera, només heu de clicar AQUÍ


Tot el que necessites per anar al teatre

Cartellera /

Vernissatge

Vernissatge

El 2016 és el 80è aniversari del naixement de l’autor Vàclav Havel i al desembre el 5è de la seva mort. El gener de 2017 és el 40è aniversari de Carta 77, el moviment pels drets civils que va liderar. La peça que es representarà està escrita el 1975, durant un període de forta repressió, posterior a la Primavera de Praga de 1968. En aquest període Havel era un autor prohibit i les seves obres circulaven clandestinament i es representaven a l’estranger. De fet, l’estrena de Vernissatge en un teatre públic va ser a Viena l’octubre de 1976, o sigui que celebrem també el 40è aniversari de l’estrena.

SINOPSI

Un home és convidat per una parella d’amics a la celebració de la seva recent decorada casa. Però ben aviat, el que semblava que podia ser una vetllada agradable, acaba convertint-se en un autèntic malson.

Sota l’aparença d’una parella feliç, moderna i exitosa, que creu que la seva manera de viure és la correcta, s’embranquen en un allau de crítiques per a condemnar les decisions vitals del seu amic, revelant a poc a poc els dos éssers fràgils i buits que són i que han construït tot un món d’aparences amb l’única finalitat que rebre l’aprovació de l’altre.

 

Valoració col·laboradors


Valoració espectadors

  • 12345

    Hebert

    “VERNISSATGE” al Maldà, on fa poc rèiem molt amb “Les dones sàvies”, que ridiculitzava els entesos que opinen de tot. Ara veiem i també riem, amb un pòsit amarg, sobre aquells snobs que no només pontifiquen, sinó que fan d’apòstols, si cal per la força, perquè altres es converteixin al seu punt de vista, gust, estil… Els que si no reben l’aprovació (likes?) del seu entorn, el convidat en aquest cas, no gaudeixen del que fan/tenen.

    El text funciona molt bé, tots coneixem i patim els personatges que aquí es caricaturitzen. Tot i així, hagués agraït contextualitzar el text. Per què són amics, “millors amics”, una persona normal amb aquell parell d’imbècils? Per què aguanta el Bernat la llàstima que sembla inspirar als triomfadors? Havel va escriure l’obra, censurada, als ‘70, on mostrava que la dictadura comunista no era pas igualitària, que els del partit vivien molt bé i la resta havia de suplicar no caure en desgràcia. No sé, es podria haver fet que fos un cap que convidés un empleat, per exemple, per entendre que algú aguanti l’exhibició grollera de la felicitat, el gust, els diners, la parella (vaja, un pèl com el FB per a molts, aparador d’una felicitat que si no es mostra, ho és menys). I veiem com cada cop són més grotescs en el seu exhibicionisme, mentre el pobre Bernat, nosaltres, no pot rebel•lar-se i engegar-los mentre un rellotge marca el pas, cada cop més lent, del temps -gran recurs- en companyia d’aquests vampirs.
    L’obra, i les interpretacions, provoquen somriures i rialles nervioses de la ridiculesa i tensió que veus en aquelles converses, eternes, que es repeteixen, de rèpliques que no surten però estan a punt d’esclatar en un gran Alberto Díaz, contingut en la seva ràbia i impotència creixent.

    07/01/2017

Deixa la teva valoració

Has d'estar registrat per poder deixar la teva opinió. Pots registrar-te aquí, o pots entrar a continuació:

Acceptar Aquesta plataforma web utilitza cookies pròpies per a recopilar informació que ajudi a optimitzar la visita a la pàgina web i cookies de tercers per a recollir informació sobre les seves visites i l’ús de la nostra web. Vostè pot permetre el seu ús, rebutjar-ho o canviar la configuració quan ho desitgi. En cas de seguir navegant, es considerarà que accepta l’ús. Més informació: Política de Cookies.