No negarem que l’argument és poc més que un disbarat puntejat de cançons. Tampoc negarem que l’excusa del programa de mà és precisament això, una excusa, ja que costa de veure-hi “una reflexió sobre el paper de les dones a la història del nostre país, fent servir el símil de la dona com a corista”. Però, malgrat tot, l’espectacle té el seu encant i t’atrapa des del primer moment. Potser serà per algunes de les cançons recuperades o potser per algun que altre bon acudit, tot i que penso que es deu principalment al carisma i a la complicitat de les quatre actrius –Mercè Boher, Cinta Moreno, Patrícia Medina i Rocío Manzano-, que assumeixen amb tota naturalitat diàlegs impossibles i descripcions inintel·ligibles dels processos astrals. Tot plegat, un divertiment que no va més enllà i que no calia disfressar amb missatges reivindicatius.
Enllaç copiat!