Rhum és emoció, riures, amistat, la màgia d’una professió i, sobretot, l’amor per una persona. Un homenatge entranyable i preciós, ple de matisos i detallets que et captivaran.
Ens trobem davant una pista de circ plena de baüls, maletes, música, tendresa, caresblanques, llumetes, records, ‘muehte’ (de morirse) i cinc pallassos fantàstics: Jordi Martínez, Joan Arqué, Roger Julià, Guillem Albà i Pep Pascual, que fan que la sala s’ompli de complicitat, de riure sincer i de ganes que no acabi.
Un pallasso no hauria de morir mai. Però és que si ho fa, els propis pallassos s’encarregaran de que així sigui. Pallassos que homenatgen pallassos. Poesia per un dels oficis més generosos: fer riure. La reinvindicació d’una professió. Ningú no sap d’on venen, com són, ni cap on van. La qüestió és que hi són.
Una història preciosa que, per si fos poc, va més enllà de la pista. I si no, quedeu un dia amb el Martí Torras (director) i en parleu. Això sí, un dia que tingueu unes quantes hores per davant, doncs us ben asseguro que quedareu bocabadats, amb la de coses que us explicarà. I ja està, us haurà atrapat, perquè és d’aquelles històries que t’endús a casa, que l’endemà encara li dones voltes i somrius recordant-la.
Rhum és un treball d’artesania construït entre tots. El primer, el Monti. Tanto Monti, Monti tanto. Però el cert és que les coses, quan es fan ‘ambtotl’amordelMón’, tenen ‘unnoséquè’ molt especial difícil d’oblidar.
Et pourtant,
j’attendrai
ton retour.