Tot i que no és de les meves obres preferides de Shakespeare, s’ha de reconèixer que Romeu i Julieta ha donat per mil i una versions. L’enfrontament de les dues famílies rivals ha servit d’excusa per posar damunt de l’escenari el conflicte real entre ètnies, bandes o fins i tot països eternament enfrontats. Marc Chornet i Anna Maria Ricart, en canvi, han optat per potenciar la història d’amor dels dos amants… i aquí potser radica el principal problema, ja que com a relació adolescent la cosa tampoc funciona. De fet, la relació dels dos amants de Verona és de les que més costa d’actualitzar, sobretot per unes formes i un llenguatge que la fan poc creïble i, fins i tot, un pèl embafadora.
S’ha de reconèixer, de totes formes, que la direcció de Chornet està plena de bones idees. L’encerta amb el joc escenogràfic, la música escollida, el disseny de llums, la forma en que resol les baralles i l’enginy amb que soluciona la llarga escena de la cripta. Potser la direcció d’actors resulta una mica irregular, però també s’ha de tenir en compte la joventut d’un repartiment sobrat d’entusiasme i energia.