Des de l’estil naturalista de Txèkhov al segle XIX, el teatre ha rebut algunes fortes sacsejades com, per exemple, el teatre de l’absurd o l’èpica de Bertolt Brecht, que van canviar radicalment la perspectiva que es tenia fins llavors i que mai va tornar a ser la mateixa. Aquesta versió de Platonov, dirigida pel flamenc Luk Perceval, representa, en gran part, la deriva que, a poc a poc, ha anat prenent un corrent de la narrativa escènica contemporània que, influenciat pels moviments mencionats, incorpora a la representació aquest sentiment tràgic inherent a l’existència. Aquest tema, molt present al text, és despullat de forma radical en aquesta proposta, concentrant-se en la seva essència de foscor, desolació i malestar per exposar-la al públic sense gaires moviments i amb una intensitat angoixant. El seu estaticisme resulta molt suggerent però, al mateix temps, impedeix a l’espectador entrar fàcilment dins del muntatge i, per tant, acabarà per rendir-se a una mena d’estat hipnòtic, o bé necessitarà desconnectar o recrear-se en els detalls com faríem amb una peça de museu. No obstant això, cal ressenyar que el treball del grup d’actors és al·lucinant. La seva energia continguda, com una força inconscient i malsana que cal amagar, palpita en cadascun dels seus petits gestos, les seves mirades, la postura dels seus cossos i les accions coreografiades. És per aquest motiu que els moments musicals, on s’allibera tot d’aquest desconsol, resulten el millor de l’obra i, de llarg, les parts més commovedores.
Enllaç copiat!