Txhéhov no és un autor fàcil de representar. El seu món costumista, la Rússia rural i el context històric que batega darrera de tots els seus textos fa que sovint ens trobem amb produccions que no acaben d’espolsar-se la caspa del damunt. A part, és difícil encertar amb el to, sempre a mig camí entre el naturalisme i el lirisme… amb fortes càrregues de malenconia i desencís i amb un humor molt particular, difícil de pair. No sé si el director neerlandès Luk Perceval li ha acabat d’agafar el to i la mida a aquest Platonov, però el que està clar és que la proposta és trencadora i absolutament innovadora dins de l’univers de l’autor rus. La opció d’una interpretació quasi expressionista, la idea de la immobilitat -un recurs al que mai m’acostumo en teatre- o la intervenció d’un pianista que respira, gemega i crida damunt del piano fan d’aquesta proposta un Txhéhov molt particular. El treball dels actors, d’altra banda, és un altre dels grans encerts, tot i que haig d’admetre que a mi em va costar de seguir la trama… i en algun moment la proposta em va saturar. Crec que no vaig ser l’únic, tot i que a les salutacions finals mitja platea estava de peu i aplaudia com si no hi hagués un demà.
Enllaç copiat!