De tots els muntatges que s’estan fent aquesta temporada d’ençà que s’ha conegut la delicada situació del nostre estimat dramaturg Josep Maria Benet i Jornet és, probablement, aquest el que millor funciona com a homenatge. Tot i que, segurament, és el seu text més estrany i atípic, les constants referències als records, la infància, els somnis i el teatre construeixen un retaule fantàstic del seu univers més íntim. La direcció d’Oriol Broggi troba en aquesta obra tan personal i emotiva l’encaix perfecte pels seus habituals recursos escènics, on la música i la màgia marquen el ritme de la nostàlgia. El ventall de personatges i petites històries de la proposta susciten un interès desigual però la poètica del seu surrealisme vintage aconsegueix compensar aquestes carències. Així, bonica però un pèl irregular, serveix com a lloança del seu autor però també del món de la imaginació, tantes vegades una bona companya en temps infeliços i portadora de l’esperança i la il·lusió perdudes. En definitiva, un joc de miralls entre realitat i ficció, replet de petits detalls, solucions enginyoses i algun passatge més anodí que, no obstant això, transmet, en conjunt, un curiós optimisme melancòlic.
Enllaç copiat!