Claudio Tolcachir torna a la cartellera barcelonina després d’haver-nos delectat l’any passat amb la meravellosa El viento en un violín dins del Festival Grec. En aquesta ocasió, l’argentí torna a centrar-se en el nucli familiar, però l’utilitza per fer una esplèndida dissecció de la immaduresa emocional. I es que en aquesta obra, els cinc personatges que apareixen tenen grans dificultats per gestionar les seves pròpies emocions, convertint-se en víctimes d’ells mateixos i en una bomba de rellotgeria per tots plegats. Així, cap d’ells és conscient de la seva mancança, la qual provoca que s’arrosseguin els uns als altres en una espiral malaltisa d’emocions disfuncionals.
En la mateixa direcció, cal destacar el gran treball que s’ha fet amb l’escenografia, la qual es troba carregada de significat metafòric. No es gratuït, doncs, el presentar una casa sense parets, totalment buida i amb els mobles penjant, resultant ser aquesta el complement perfecte per al text. D’altra banda, ens trobem amb unes interpretacions que estan totalment a l’alçada del text, les quals ens mostren amb minuciositat les emocions disfuncionals dels seus personatges, transmetent-nos perfectament la rabia, el descontrol o la pasivitat amb que aquestos es mouen. De fet, el director i els actors formen un gran tàndem que porta a l’espectador a presenciar una muntanya rusa emocional sobre l’escenari que sovint es transforma en uns autos de xoc. Així doncs, no hi ha dubte que es tracta d’una obra potent i culpidora que va entrant poc a poc dins l’espectador fins que aconsegueix saccejar-lo, tot provocant que es pregunti si realment sap portar les seves pròpies emocions tan bé com es pensa.