Representant de la renovació teatral de la segona meitat del segle XX, l’austríac Thomas Bernhard va sacsejar consciències amb la seva ironia malsana i el seu pessimisme de moralista fastiguejat, englobat dins del moviment conegut com la “nova subjectivitat”, al que també pertany Peter Handke. A El President, Bernhard va afrontar el gènere de la farsa política carregant-lo d’humor negre i excessos propis del teatre de l’absurd de Ionesco. L’obra, dirigida aquest cop per Carme Portaceli, és, bàsicament, un seguit de monòlegs esperpèntics del president d’un Estat i la seva dona en un moment de crisi institucional on un atemptat dirigit contra ells ha posat fi a la vida del seu estimat gos i d’un coronel. Amb aquesta brillant excusa, a mig camí entre una dolorosa trivialitat i una profunditat existencial, el muntatge retrata el cinisme dels nuclis de poder des d’una visió cruelment obsessiva i dolorosament crítica. La ignorància i la soledat dels poderosos, sembla voler dir-nos l’autor, condueix la societat cap a la maldat, la violència i la bogeria. Tant Francesc Orella com Rosa Renom interpreten amb una vehemència genial aquesta parella incapaç de veure més enllà de les seves obcecacions. Cal dir, però, que es tracta d’un espectacle llarg, intens i de contingut feixuc. Afortunadament, la intensitat i el ritme juguen força a favor, ajudant l’espectador a sobreviure l’enfonsament ètic, humà i governamental que aquest matrimoni representa i que, avui dia, està més d’actualitat que mai.
Enllaç copiat!