Comèdia de l’ànima alemanya

Davant la jubilació

Davant la jubilació
21/01/2017

Diu molt a favor de l’esperit autocrític alemany, el fet que des que Claus Peymann (director habitual bernhardià) estrenés “Davant la jubilació” el 1979, aquesta hagi estat una de les obres més representades de Bernhard en aquell país, i no perquè sigui la més antinazi de totes les que va escriure, sinó perquè també és la més antialemanya (el sarcasme del subtítul és inequívoc). Tot i no ser el teatre més reeixit de l’autor austríac, sí que és el més complexe i el que amb més profunditat s’endinsa en l’estat d’una societat malalta que no s’ha desempallegat de la immundícia de l’horror. En qualsevol cas, no és just parlar de teatre “circumstancial”, precisament per aquesta voluntat escrutadora que ens atany a tots nosaltres.

A “Davant la jubilació” hi trobem elements recurrents del teatre del seu autor: monòlegs dialogats, atmosfera opressiva, teatre dins del teatre, confusió entre comèdia i tragedia… El director polonès Krystian Lupa, gran coneixedor de l’obra de Bernhard, a qui ha traduït i a qui ha dut escena diverses vegades, torna a posar en evidència que les constants dels textos de l’autor d'”Extinció” és un material òptim per desenrotllar la seva idea de dramatúrgia.

Dic el què no m’agrada i així ja m’ho trec de sobre: hi ha un abús en la projecció d’imatges que fa que tot plegat sigui menys subtil.

L’escenografia, del mateix Lupa, tal i com acostuma, és sòbria i ajustada a les indicacions que proposava Bernhard. Encerta enduent-se el piano, que al text és a l’escenari, al fora de camp per potenciar l’efecte de la música en els personatges que l’escolten.

El muntatge es vertebra a partir dels silencis entre monòleg i monòleg, espais de reflexió cabdals en la manera d’entendre el teatre del polonès, durant els quals l’espectador té temps d’immiscuir-se en la psicologia dels personatges i de mirar de comprendre què ha passat en aquella casa. Pauses, meravellosament interminables, que fan explícit l’allò monstruós que planteja la història.

Un altre dels forts de Lupa és la precisió i la claredat amb què dibuixa les relacions humanes, sobretot quan del què es tracta és de fer-se mal. Els tres germans (Marta Angelat, Mercè Aránega i Pep Cruz) es relacionen mitjançant ofenses terribles que es llencen impertèrrits i que encaixen amb la mateixa impassibilitat, la de qui s’ho ha dit tot tantes vegades que ja ha assumit la anormalitat de la relació.

El repte amb què s’enfronten els acotrs és incommensurable. Mercè Aránega (Vera) executa els silencis de manera excepcional i determina el ritme, tan important per Lupa. Pep Cruz (Rudolf), en una de les seves interpretacions més fondes, plena de matissos, i amb una gestualitat facial que diu més que pàgines i pàgines de llibres d’Història. Marta Angelat (Clara) és la presencia que s’ocupa de recordar als seus dos germans tot el què ha passat, i es refugia en la ironia i en la cultura com a escut protector contra l’abjecció de què ha estat i és testimoni.

Lupa posa el focus en l’horror que gravita en una societat malalta, que és latent i que no ha estat extirpat. L’Holocaust ha deixat el camp lliure a l’abjecció i a l’inhumà, que ja no semblen res al costat de la història europea del segle XX. “Davant la jubilació” és teatre en què passa ben poca cosa, aparentment, a escena, teatre digressiu que apel·la l’espectador amb un ritme que no deixa lloc a escapolir-se i t’obliga a escoltar i a saber de què som capaços els homes i les dones.

← Tornar a Davant la jubilació

Enllaç copiat!