Marta Galán ha escrit un text punyent, a moments delirant i absolutament divertit. Comencem veient una mare que vol arribar a tot, que vol que els seus fills siguin els més espavilats de la classe (encara que això els posi en conflicte amb l’escola), que té com a prioritat la seva feina i sembla que no li fa res haver eliminat de la seva vida “allò prescindible”: les passejades, el teatre, la tranquil·litat. Una mare que viu al límit i no té temps per a res. Una mare, com moltes, que poc a poc es va ofegant amb aquesta vida i acaba cridant ben fort: “o em doneu una tribu, escoles bressol i suport institucional, o em deixeu descansar!”. Ai, aquella tribu que molts van criticar de l’Anna Gabriel! Potser són moltes les mares que la necessiten a crits…
I què dir de la Clara Segura? Tots sabem que és una de les grans actrius del país i aquí ens ho re-re-reconfirma. Engrandeix el text, dota la gairebé hora i mitja d’espectacle d’una energia i una proximitat amb el públic absoluta i ofereix un recital interpretatiu que ningú s’hauria de perdre.
En definitiva, un text potent en mans d’una gran actriu ple de crítica i reivindicació social de la maternitat que a més a més fa riure al públic (siguin homes, dones, mares o no) i passa volant. Crec que no es pot demanar més.