La Companyia La Trama presenta Vernissatge, un text de Václav Havel dirigit per Marilia Samper.

Sinopsi

Un home és convidat per una parella d’amics a la celebració de la seva recent decorada casa. Però ben aviat, el que semblava que podia ser una vetllada agradable, acaba convertint-se en un autèntic malson.

Sota l’aparença d’una parella feliç, moderna i exitosa, que creu que la seva manera de viure és la correcta, s’embranquen en un allau de crítiques per a condemnar les decisions vitals del seu amic, revelant a poc a poc els dos éssers fràgils i buits que són i que han construït tot un món d’aparences amb l’única finalitat que rebre l’aprovació de l’altre.

Durada:
55 minuts

Idioma:
Català

Sinopsi

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 5

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Hebert Parodi
Teatre Barcelona

Riem, amb un pòsit amarg

“VERNISSATGE” al Maldà, on fa poc rèiem molt amb “Les dones sàvies”, que ridiculitzava els entesos que opinen de tot. Ara veiem i també riem, amb un pòsit amarg, sobre aquells snobs que no només pontifiquen, sinó que fan d’apòstols, si cal per la força, perquè altres es converteixin al seu punt de vista, gust, estil… Els que si no reben l’aprovació (likes?) del seu entorn, el convidat en aquest cas, no gaudeixen del que fan/tenen.

El text funciona molt bé, tots coneixem i patim els personatges que aquí es caricaturitzen. Tot i així, hagués agraït contextualitzar el text. Per què són amics, “millors amics”, una persona normal amb aquell parell d’imbècils? Per què aguanta el Bernat la llàstima que sembla inspirar als triomfadors? Havel va escriure l’obra, censurada, als ‘70, on mostrava que la dictadura comunista no era pas igualitària, que els del partit vivien molt bé i la resta havia de suplicar no caure en desgràcia. No sé, es podria haver fet que fos un cap que convidés un empleat, per exemple, per entendre que algú aguanti l’exhibició grollera de la felicitat, el gust, els diners, la parella (vaja, un pèl com el FB per a molts, aparador d’una felicitat que si no es mostra, ho és menys). I veiem com cada cop són més grotescs en el seu exhibicionisme, mentre el pobre Bernat, nosaltres, no pot rebel•lar-se i engegar-los mentre un rellotge marca el pas, cada cop més lent, del temps -gran recurs- en companyia d’aquests vampirs.
L’obra, i les interpretacions, provoquen somriures i rialles nervioses de la ridiculesa i tensió que veus en aquelles converses, eternes, que es repeteixen, de rèpliques que no surten però estan a punt d’esclatar en un gran Alberto Díaz, contingut en la seva ràbia i impotència creixent.

01/10/2018
Sílvia Moreno Palomar
Teatre Barcelona

Aconsellar o imposar un estil de vida?

Tothom té un amic a qui li voldria ensenyar el camí per canviar la seva vida i convertir-la en allò que creiem que pot ser. També tots tenim aquella parella d’amics a qui sembla que la vida els hi somriu a cada minut i que volen que tothom segueixi els seus passos. Doncs d’això va exactament Vernissatge, una història molt ben interpretada per Xavier Pàmies i Carla Ricart (la parella) i sobretot per Alberto Díaz (l’amic – santa paciència!-). El punt de bogeria que mostra la parella, dos amants de l’art conceptual (o això volen creure), es contraposa a la sensatesa de l’amic que l’únic que espera de la vida és estar bé i tranquil. El què en principi és un sopar d’amics que fa temps que no es veuen es converteix ràpidament en un seguit de retrets de la parella al seu amic per no viure la seva vida, de la qual presumeixen constantment. L’espai del Maldà ajuda a entrar en aquesta sensació d’un cercle que va estrenyent al voltant del amic, amb cada petit objecte (real o imaginari) que va trasbalsant als personatges, a tots i cadascun d’ells.

Des del minut u empatitzes amb una de les parts. Amb quina? Això ja depèn de com vegis tu la vida...

11/01/2017
Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

Viure de les aparences, mata l’amistat

Al mes de desembre es van complir 5 anys de la mort de Václav Havel que a més de ser el primer president de la República Txeca, va ser un dels escriptors més destacats del seu país.

La Trama Produccions li ret homenatge posant en escena una obra estrenada fa exactament quaranta anys a Viena. Aquesta peça va ser escrita en 1975 durant un període de forta repressió, posterior a la Primavera de Praga de 1968, període en el qual l'autor estava prohibit al seu país i les seves obres només és representàvem a l'estranger.

Han evitat les referències temporals, polítiques o geogràfiques amb la intenció de constatar que el discurs de l'autor continua vigent avui. En el text original la parella protagonista eren uns comunistes benestants que trepitja les línies que defineixen els capitalistes. Volia demostrar que una dictadura comunista no era tan igualitària com ho era en la teoria.

Possiblement aquest fet, en l'actualitat i vist des d'una societat capitalista com la nostra, li treu l'interès inicial que l'autor va voler imprimir en el seu text.

Miki (Xavier Pàmies) i Vera (Carla Ricart) formen una parella benestant que rep la visita d’un amic, en Bernat (Alberto Díaz), al qual li han preparat un vernissatge. Bernat arriba a casa dels amics que el reben amb moltes festes i abraçades, ell porta unes flors que l'amfitriona no sap bé on col·locar. Han redecorat el pis en el qual viuen i volen la seva opinió. Busquen en l'amic l'aprovació i admiració pel resultat.

Un text "sense gaire text" on hem d'anar descobrint que s'amaga al darrere de cada un dels personatges, però que ens ha resultat poc clarificador. Hem sortit del teatre sense entendre l'actitud de l'amic (excel·lent el treball d'Alberto Díaz) que aguanta estoicament el que li diuen, els atacs a la seva forma de vida, a la seva feina, a la seva relació de parella, a la seva no paternitat.

A nosaltres ens ha faltat alguna peça en el ritme que ens ha deixat sincerament desencisats davant el resultat. Malgrat que les interpretacions ens han agradat en general, l'obra no ens ha interessat massa, potser perquè el que intenta mostrar al cap de 10 minuts de començar ja està tot explicat.... el text és gairebé inexistent i surts del Teatre, pensant que potser no paga la pena sortir de casa per veure una proposta que te una durada de 3/4 d'hora.

Si desitgeu llegir la crítica sencera, només heu de clicar AQUÍ

10/01/2017
JOSE GABRIEL DEL VIEJO

Un hombre es invitado por sus amigos a la celebración de su nueva casa. Debería de ser una reunión agradable, entre amigos, con risas… pero la situación se va tensando.
Los anfitriones, modernos, con dinero y con una modo de vida que creen que es la correcta no dudarán para verter en su amigo una avalancha de criticas contra su estilo de vida de nivel bajo.
Como acabará la reunión???
Una obra de una hora de duración se me ha acabado por hacer pesada. Debido a la incomodidad de la situación, los silencios, lo repetitivo de todo… ¿es esto lo que querían mostrar con esta representación? Si es así lo han conseguido. Si no es así… veo un problema.
La obra me ha gustado. Situaciones que he visto reflejadas en mis vivencias personales.
Los actores han estado fantásticos todos y solo quiero desear que la platea se llene totalmente porque se lo merecen.

26/05/2021
Hebert Parodi

“VERNISSATGE” al Maldà, on fa poc rèiem molt amb “Les dones sàvies”, que ridiculitzava els entesos que opinen de tot. Ara veiem i també riem, amb un pòsit amarg, sobre aquells snobs que no només pontifiquen, sinó que fan d’apòstols, si cal per la força, perquè altres es converteixin al seu punt de vista, gust, estil… Els que si no reben l’aprovació (likes?) del seu entorn, el convidat en aquest cas, no gaudeixen del que fan/tenen.
El text funciona molt bé, tots coneixem i patim els personatges que aquí es caricaturitzen. Tot i així, hagués agraït contextualitzar el text. Per què són amics, “millors amics”, una persona normal amb aquell parell d’imbècils? Per què aguanta el Bernat la llàstima que sembla inspirar als triomfadors? Havel va escriure l’obra, censurada, als ‘70, on mostrava que la dictadura comunista no era pas igualitària, que els del partit vivien molt bé i la resta havia de suplicar no caure en desgràcia. No sé, es podria haver fet que fos un cap que convidés un empleat, per exemple, per entendre que algú aguanti l’exhibició grollera de la felicitat, el gust, els diners, la parella (vaja, un pèl com el FB per a molts, aparador d’una felicitat que si no es mostra, ho és menys). I veiem com cada cop són més grotescs en el seu exhibicionisme, mentre el pobre Bernat, nosaltres, no pot rebel•lar-se i engegar-los mentre un rellotge marca el pas, cada cop més lent, del temps -gran recurs- en companyia d’aquests vampirs.
L’obra, i les interpretacions, provoquen somriures i rialles nervioses de la ridiculesa i tensió que veus en aquelles converses, eternes, que es repeteixen, de rèpliques que no surten però estan a punt d’esclatar en un gran Alberto Díaz, contingut en la seva ràbia i impotència creixent.

07/01/2017

Deixa la teva opinió