Sunset Park

Després d’adaptar Oceà d’Alessandro Baricco, el director Ivan Padilla torna a atrevir-se a portar a escena una novel·la d’un autor contemporani. Normalment, donar una dimensió teatral a una obra narrativa no resulta gens fàcil i més si es tracta d’un material amb tan pocs diàlegs com Sunset Park de Paul Auster. Cal destacar, doncs, el minuciós treball de dramatúrgia de l’espectacle que aconsegueix assolir una entitat pròpia respectant, però, l’essència de la font original. Inevitablement, la història es veu en la necessitat de sostenir-se sobre d’una estructura més pròpia d’un guió cinematogràfic, on grinyola sobretot l’ús de la veu en off que es fa servir per explicar el món interior del protagonista. No obstant això, aquesta decisió s’ha compensat amb una dinàmica direcció que unifica i teatralitza la fragmentació de les trames. El grup d’actors interpreten amb versemblança una sèrie de joves de Nova York entorn als 30 anys, cultes i preparats, que no acaben d’obrir-se camí professionalment ni són capaços de desfer-se dels seus traumes i les seves pors. Probablement, és aquesta lluita generacional (interna i externa), l'autoconeixement i la reivinidicació social el que més ha interessat a Padilla i, per això, la seva adaptació ha cuidat tots els matisos en aquest sentit. L’escenografia (majoritàriament de cartró) és idònia i efectiva tot i que hem vist idees molt similars en diverses produccions en els darrers anys. Per últim, la música, actual i en directe, atorga exactament el clima urbà i espontani que la proposta requereix, creant la sensació de trobar-nos davant d'un producte perfectament rodó; tot i que, en realitat, no ho és del tot.

Això és que li deia la Merceditas a Curro el Palmo quan li demanava d'anar a viure junts; si no hi ha bona base difícilment en pot sortir un bon espectacle, i per mi Sunset Park és una de les novel·les mediocres de Paul Auster —si acabo de blasfemar, demano disculpes—. Amb una base fluixa, Ivan Padilla, que n'ha fet l'adaptació, ha fet allò que la gent en diu "ha fet el que ha pogut". He trobat bona la posada en escena, especialment el mobiliari de cartró i la música que ens oferia el tecladista en directe. Tot i així valoro en molt la valntia de muntar un espectacle amb set actors con la que está cayendo. Llegiu-ne més.