Patetisme il·lustrat (10 maneres diferents de començar un espectacle)

Les dues primeres escenes d'aquest espectacle demostren que Carlos Santos, amb 75 anys d'edat a l'esquena, és i serà un provocador de primera línia. A ningú més se li podria ocórrer aquesta boutade, on es riu d'ell mateix, de la seva obra i fins i tot del públic. Però no hi ha en tot l'espectacle cap argument, cap sentència ni cap missatge alliçonador, sinó una interrogació constant sobre el procés de creació i sobre les formes de treballar que l'han mantingut en actiu durant tants anys. Per això trobem el treball amb objectes quotidians (les aspiradores), amb elements fetitxistes multiplicats (les sabates de taló vermelles) o bé amb composicions dels setanta, reciclades ara en forma de gravacions. Santos ja no és aquí el músic virtuós ni el compositor de renom, sinó un espectador de la seva obra que fins i tot acabarà menjant-se, literalment, les seves pròpies partitures. De totes maneres, no fa el viatge sol... L'actriu Mònica López, la ballarina Dory Sánchez i la percussionista Núria Andorrà l'acompanyen de forma impol·luta en l'aventura, convertint-se en còmplices i simbolitzant el paper de la dona dins de la seva obra. Un autohomenatge visceral i gens amable que cap admirador de Santos s'hauria de perdre.

Carles Santos és un artista únic i polifacètic alhora. Compositor, pianista, actor, cineasta, escenògraf, performer, poeta...en fi, un geni.

Amb “Patetisme il·lustrat”, Carles Santos ens torna a sorprendre. És un espectacle, on no hi falta sentit de l’humor, ironia i les seves oníriques fantasies eròtiques. No es música, ni és teatre, ni és dansa, sinó, la unió de totes elles, creant un espectacle molt visual, ple d’erotisme i provocador.

Sobre l’ escenari una actriu (Mónica López), una ballarina (Dory Sánchez) , una percussionista (Núria Andorrà) i en Carles Santos, que en aquesta ocasió, surt sense el seu piano de cua.

Hi ha moments realment difícils de classificar, com el de la percussionista vestida de cuir negre i cordills vermells, que utilitza les natges del compositor com a instrument musical. D’altres espectaculars i originals com quan la ballarina dansa amb un aspirador o es mou entre una gran multitud de sabates vermelles. Moments de gran erotisme, com la coreografia de la gàbia metàl·lica o el moment de les partitures de música impresa, que pot desencadenar passions i desitjos plens de sexualitat.

Tampoc hi podien faltar les sabates de taló, ni els complements on predomina el color vermell, com les grans cortines del fons o la jaqueta i sabates de taló vermelles que lluïa l’actriu Mónica López.

Santos busca la musicalitat en tot el que fa, en les paraules, en el moviment,...i ens la fa visible. Per ell tot és música.

Com diu el mateix Carles Santos “...el meu text és la música. No he comès l’error d’anar a l’espai teatral amb la idea de fer teatre”

Carles Santos és imaginació, creativitat, força, energia. Fetitxista, vermell, negre, talons.

Anar a veure un espectacle de Carles Santos és sorprenent. Podrà agradar o no, però el que si és segur que no deixa a ningú indiferent.

Em refereixo a entendre-la. Pot haver-hi tantes lectures com espectadors, però el que sí està clar és que Santos mai es repeteix, fins el punt de que aquesta vegada no hi ha posat ni piano. Santos sense piano? Doncs sí. En compensació ens ha ensenyat el cul, i amb això no vull dir que a les cases que no tenen piano ensenyin el cul, només vull significar la diferència amb les performances anteriors. No cal que digui que és un espectacle transgressor i arriscat que te moments de tot, alguns d'autènticament fascinants. Podrà agradar més o menys, però penso que ningú s'ha avorrit.

http://bit.ly/1Ylh9S5