Woyzeck

La primera vegada que vaig veure “Woyzech”, l’obra pòstuma de Karl Georg Büchner, autor precursor de l’expressionisme i del teatre de l’absurd, va ser en el segon parc Parking d’hivern de la companyia Parking Shakespeare al 2013. En aquella ocasió, la companyia va triar com a espai escènic una nau industrial abandonada al complex de Palo Alto, al Poblenou. El lloc per sí sol ja era ideal per la posada en escena, i els assistents, tot i que ens vam abrigar amb mantes pel fred que hi feia allà dins, vam gaudir moltíssim de l’obra. Però, si us haig de ser franca, en aquella ocasió, vaig sortir més meravellada per les interpretacions i el lloc on es representava l’obra, que pel propi text ( del que se’m van escapar un munt de coses ).

Coincidint amb el desè aniversari de la companyia, Parking Shakespeare ha recuperat de nou aquell “Woyzeck” (una versió de Marc Rosich, la qual, de la mateixa manera que en l’altra ocasió, ell mateix dirigeix).Una versió en la que s’hi ha incorporat passatges d’altres peces teatrals de Büchner, com l’escena de la noia que es va empassar agulles, interpretat per l’actriu Ariadna Matas ( impressionant !!!), i cançons interpretades en directe pels propis actors.

Per descomptat que no me la volia perdre !!!, això sí, aquesta vegada aniria preparada i amb els deures fets. Amb els anys he aprés que davant d’autors complicats d’entendre, una s’ha de preparar amb anterioritat, ja sigui buscant informació sobre l’obra, l’autor o fins hi tot, si tinc possibilitat i temps, llegint-me l’obra. A mi m’ha anat bé. Us puc assegurar que en aquesta ocasió he gaudit moltíssim.

És meravellós quan hi ha tant de talent junt en un mateix espai,  un text extraordinari, unes interpretacions immesurables i una direcció magnífica capaç de saber transmetre i fer creïble tot el que veiem davant nostre.

“Woyzech” és la primera obra literària en alemany on els personatges són membres de la classe treballadora. Està basada en fets reals. I mostra com una part de la societat , amb una mica de poder, com el metge, el militar,.., se n’aprofita de les misèries d’algunes persones.

L’obra es desenvolupa en un espai neutral, a temporal, perquè tot i que va ser escrita l’any 1836, segueix sent actual.

L’espai escènic torna a ser auster, tota la força de l’obra recau en el text i el treball dels actors.

La pobresa és el tema principal i els pobres en són els principals protagonistes.

L’obra de Büchner ens diu que moralitat i pobresa no poden anar juntes, que la humilitat és immoral, però la immoralitat és el medi de subsistència dels humils. La moral i la virtut són paraules negades als pobres.

“Woyzech” és un home maltractat per la societat, una víctima de la immoralitat del poder, del metge que experimenta amb ell, del militar que el rebaixa, de la dona que l’enganya, del Tambor Major que l’humilia,... Ell és aquell personatge marginal que no té res. Aquest paper l’interpreta l’actor Carles Glibert. La seva interpretació?...Impressionant !!!  Brutal!!! Immesurable!!! Extraordinària!!! .... Segueixo?

IMPRESCINDIBLE!!!

Georg Büchner va néixer a principis del S XIX. El Romanticisme ja anava traient el nas per l’horitzó. Les idees utòpiques comunistes de Büchner tenen reflex en aquest text on hi ha un sentiment de commiseració per les classes populars reduïdes a la desolació. Büchner va morir molt jove i va deixar aquesta obra inacabada. Per aquest motiu les adaptacions i posades en escena han estat més lliures i moltes vegades enriquidores com ha passat amb aquest Woyzeck de Marc Rosich. Ha reduït l’escenografia al màxim minimalisme i sobrietat per la qual cosa la presència i actuació dels actors/actrius adquireixen un paper predominant. No és gens estrany que se’n hagi fet moltes adaptacions, des de òpera (Wozzeck de Alban Berg) fins a musicals, cinema  o teatre de titelles.

La companyia Parking Shakespeare es va crear al 2009 amb la idea anglosaxona d’apropar la cultura al públic. Per això representava obres de Shakespeare als estius en espais públics sense equipaments. Van començar als estius, es va estendre als hiverns i a altres autors. Les actuacions són gratuïtes i fan servir la taquilla inversa. Enguany celebra els seus 10 anys de feina ininterrompuda amb aquest Woyzeck que es va estrenar al 2013 i que va tenir molt d’èxit.

No en diré res de l’argument perquè és força conegut però si puc dir que és un nou Woyzeck, carregat de passió i força dramàtica amb molt pocs elements i això ho aconsegueixen Marc Rosich i els actors/actrius. Especialment remarcables són les actuacions de Carles Gilabert en el paper de Woyzeck i d’Ariadna Matas com a Käthe per la dificultat que tenen els papers de personatges amb desequilibris emocionals i depreciats per la societat cruel que els envolta. La impotència i l’autodestrucció estan fidelment representades.

La distribució allargada de la sala i la presentació sense amplificació, fa que els actors/actrius hagin de cridar molt perquè siguin sentits a l’altra punta de la sala i, si bé afegeix dramatisme a l’escena, resta l’atenció dels que estan més a prop. Per fortuna, amb el repartiment de cerveses artesanes, el públic participa de la festa premonitòria del drama.

En general, el teatre alemany acostuma a ser un material feixuc i cerebral que no fàcilment es pot portar a escena amb el dinamisme i força necessàries per fer-lo atractiu al públic. Aquesta nova versió de Woyzeck, trencadora obra pòstuma de Georg Büchner, ja presentada originalment desembre passat al segon Parking d’hivern, aconsegueix fer digerible un text complicat, sense alleugerar-lo, i, a més, adaptant-lo per homenatjar al seu autor del qual s’acaba de celebrar el 200è aniversari del seu naixement. Per aquest motiu, la peça compren també altres dels seus escrits, cartes i, fins i tot, informes mèdics del seu pare on explica casos tan esfereïdors com el d’una noia que va intentar suïcidar-se empassant-se agulles de cap. Amb tot aquest material, el vigorós muntatge de Marc Rosich aprofita l’espai de la Sala Beckett amb intel•ligència funcional, dotant l’acció d’una immediatesa i una proximitat emocional que juguen totalment a favor de la proposta. De forma clara i directa, afronta el procés de deshumanització del soldat protagonista, encarnat per un inestable i meravellosament fràgil Carles Gilabert, on les seves pors, la seva angoixa i alienació causada per la pressió d’una societat industrial castradora semblen tenir més actualitat que mai. Rosich ens força a acompanyar al personatge en el seu tràgic viatge de la bogeria al crim amb l’embranzida de qui corre amb totes les seves forces intentant fugir d’un mateix. Tot i això, durant els primers minuts costa una mica d’entrar en la història i, un cop dintre, igualment ens deixa anar un parell de vegades. Sort que tenim de guia la figura del fill d’en Woyzeck (Pep Garcia-Pascual) que, com a recurs, és tota una troballa. En aquest sentit, el treball de tots els actors és, certament, memorable, amb menció especial d’un antològic Santi Monreal.

Perquè Büchner, al deixar-la inacabada, ha permès que cadascú en faci la seva versió particular, però aquesta de Marc Rosich és espectacular, tan per el plantejament, com per els afegits, i el resultat és un Woyzeck antològic que en mans de l'esmentat director i adaptador, i les Parking Shakespeare ha esdevingut peça de visió obligada. Amb una escenografia minimalista, un vestuari cutre i encertadíssim, una música molt ben integrada, una... en fi, una virgueria que hauríeu d'anar a veure abans que es despengi de la cartellera. Sí, ja sé que Woyzeck l'heu vist al menys un parell de vegades, però aquesta versió no (a no ser que haguéssiu anat a Palo Alto l'anys passat). Llegir més.

Què és el primer que et passa pel cap quan sents a parlar de teatre? Segurament no penses que l’escenari sigui la sala d’una fundació, o bé que al teu seient puguis trobar una manta per protegir-te del fred que regna a l’habitació. Aquestes dues situacions s’han fet realitat amb la companyia Parking Shakespeare, que amb l’adaptació de Marc Rosich del clàssic alemany Woyzeck, escrit per Georg Büchner, ha aconseguit trencar de nou amb els esquemes del teatre i presentar un text difícil de forma propera, senzilla i actualitzada.

Situar al mateix nivell actors i espectadors converteix la Fundació Palo Alto en l’escenari perfecte per eliminar la barrera abstracta que acostuma a separar ambdós col·lectius en un teatre convencional. Al seu torn, el poc decorat de la sala desafia els artistes a dur el pes de l’obra de forma amena, repte que aconsegueixen superar amb èxit gràcies a unes actuacions que commouen el públic i que ofereixen, de la mà del personatge de Woyzeck, interpretat per Carles Gilabert, un debat sobre la vida, la bogeria i les pressions socials.

Cal aplaudir als Parking Shakespeare i Marc Rosich fins deixar les palmes vermelles:

Primer, per fer un Woyzeck no només digerible sino excel·lent.

Segon, per trobar una atmòsfera perfecta per al text. En quant poses un peu al complex fabril Palo Alto, ja estàs dins l'espectacle.

Tercer, per treballar gratis per apropar la cultura al màxim nombre de gent possible. No demanen diners per l'entrada, però pots fer una aportació un cop acaba la funció.

Quart, per les mantetes i les estufes. Estaràs a una gèlida nau industrial com al sofà de casa teva.

Cinquè, per un Carles Gilabert a qui no pots treure la vista de sobre pel Paperàs que fa. De justícia seria nominar-lo JA al Premi Butaca 2014.

Sisè, per fer Product Placement tan bé. Que què vull dir amb això? Ves a veure'l i sortiràs de dubtes... :P

Woyzeck no és una obra fàcil, però Marc Rosich la dirigeix de manera brillant, creant tota una atmosfera que transmet a la perfecció com de desconcertat i desesperat es troba Woyzeck. El protagonista està interpretat per un Carles Gilabert absolutament brillant. L'espai de Palo Alto va com a anell al dit a la posada en escena. I Parking Shakespeare mima i cuida el públic amb petits detalls que fan que l'obra vagi més enllà d'una obra de teatre i es converteixi en una experiència. Ja han fet sold out, afanyeu-vos!

Una nau a Palo Alto és ideal per l’ambient fred (no és una metàfora) que Woyzeck necessita. El públic a les bandes, en dues fileres de cadires i un espai infinit per tal que els artistes deambulin sense entrebancs. Al bell mig de la nau una nevera de bar envoltada de cerveses: servituds del mecenatge. S’ha acabat l'escenografia. Que comenci el miracle! Un dels Woyzecks més rodons que s’hagin pogut veure a Barcelona en els últims anys. Ni una paraula de més. Ni un gest debades. Uns professionals com una casa! Des del director fins al tècnic de so (que, per cert, es una criatura de poca edat). Vull ressaltar a Carles Gilabert en el paper de Woyzeck: Senzillament cabal.

Encara no coneixeu la companyia Parking Shakespeare? Doncs acosteu-vos a la Fundació Palo Alto per descobrir l’essència d’aquesta companyia que actua lluny dels teatres i podreu veure una gran versió d’un clàssic alemany, Woyzeck.

L’obra se’ns presenta actualitzada i amb una escenografia austera marca de la casa. Les interpretacions excel·lents. A destacar el meravellós Franz Woyzeck que ens regala Carles Gilabert i les escenes corals per representar les veus que el protagonista sent en el seu cap.

Deixeu-vos atrapar per la bogeria d’aquest personatge marginat i menystingut quan no utilitzat, afogat per la pressió d’un entorn que abraçava amb entusiasme els beneficis de la revolució industrial. Descobriu els motius pels quals aquest personatge va atrapar en el seu moment naturalistes i més tard a expressionistes i com, gràcies a la genial adaptació de Marc Rosich, el seu eco arriba clarament fins als nostres dies a pesar del temps transcorregut des de la seva publicació.

Nota: Tot i que l'espai esta ben equipat com per gaudir de la funció còmodament i reparteixen mantes, aneu-hi ben abrigats.

L'hem revisat de nou, aquest cop a la Sala Beckett. I del 4 inicial a 5.

Sembla una tradició que s'ha de complir, el Parking Shakespeare d'estiu i el d'hivern.  Si el primer ens espera una obra del dramaturg anglès, amb el fred ens espera la sorpresa (l'any passat amb Pell de Mercuri de Philip Ridley i aquest cop amb Woyzeck de Georg Büchner).

I l'espera ha donat els seus fruits. El treball dels seus actors ha estat a l'alçada, del millor del que he vist d'aquesta companyia (únicament he vist els 4 últims muntatges). Hi hem tingut un bon treball de direcció d'actors. I tots brillen en el seus moments oportuns. Tant el treball d'en Carles Gilabert presentant-nos un Woyzeck totalment deshumanitzat, en constant pressió de la societat; com el paper d'Ester Cort. S'ha realitzat una direcció d'actors totalment exemplar.

Llegir més