Maldita fortuna

Quan una comèdia ve precedida per un èxit del seu mateix autor, com és el cas de Francis Veber i la seva popular obra El sopar dels idiotes, és inevitable que es generi una certa expectació. Malauradament, aquesta circumstància atrau més fàcilment al públic però també posa el llistó a una alçada més difícil d’assolir. Potser per aquest motiu, Maldita fortuna resulta un espectacle tan decebedor. Tot i tocar temes d’actualitat com la importància de les aparences en l’èxit professional o el joc brut de les elits econòmiques, la seva maquinària còmica no funciona, ja que els seus embolics són molt previsibles i inversemblants, s’allarguen de forma desmesurada i giren sobre si mateixos, sense acabar d’anar a cap lloc veritablement sorprenent o engrescador. La coneguda subtilesa i absurditat de Veber brilla, en aquest cas, per la seva absència, apostant-ho tot a un personatge el carisma del qual no té prou força per sostenir una història amb tan poca profunditat. Malgrat això, la direcció de Paco Mir és bona (especialment, en l’àmbit gestual), dotant de tot el ritme possible a un text lent i amb poca gràcia. Probablement, si els conflictes s’haguessin abordat des d’una òptica més realista i no tan superficial i caricaturitzada, generaria un interès que ens podria fer obviar les seves carències humorístiques. A falta també d’això, però, el que ens queda és una sàtira amb una mala llet molt beneitona que tracta constantment de fer-nos riure i només ho aconsegueix en comptades ocasions.

La crisi econòmica és un tema molt llaminer i, en l'actualitat, està donant per fer diverses produccions a través dels diferents gèneres teatrals, tal i com va succeir en èpoques anteriors. En aquesta ocasió, el cèlebre autor de "El sopar dels idiotes", Francis Veber, es qui tracta la temàtica i ho fa en el seu terreny mestre, la comèdia d'embolics. De fet, l'autor ha aconseguit trobar un molt bon punt de partida i, realment, aquesta idea li hauria de permetre treure punta en una obra d'aquestes característiques. Malauradament, els diferents embolics arraconen la idea i converteixen la obra en un seguit d'escenes sense suc, dotades d'un contingut i d'una forma de fer una mica casposes i, fins i tot, d'un punt masclista.

Podem dir que, a banda de la seva temàtica, l'obra també té una arrancada molt bona i aconsegueix atrapar a l'espectador durant les primeres escenes. Realment, aquesta part té molt de ritme i la seva construcció dramatúrgica sembla força sòlida, però, de mica en mica, aquesta s'ensorra alhora que s'esfuma el nostre interés. No només això, el ritme de l'obra també s'alenteix i les escenes van frenant el desenvolupament d'aquesta, convertint-se en un conjunt de peces que serveixen per omplir els minuts per tal d'arribar al final, el qual subratlla excessivament el missatge de l'obra. En aquest sentit, algunes decisions em semblen poc encertades, com el fer un parell d'escenes amb la llum molt tènue, les quals trenquen del tot el ritme. De fet, en general, la direcció de Paco Mir resulta molt poc arriscada i acaba per resultar monòtona. Tot i això, trobem actors que defensen molt bé els seus personatges i que aconsegueixen salvar alguns moments en els que l'obra ja s'ha perdut en els seus propis embolics. Una autèntica llàstima per què els primers minuts de l'obra prometien molt.