Sinopsi

En una ciutat de províncies italiana, el nou prefecte es disposa a rebre les visites del seu primer dia de feina. Per distreure’s una estona, acceptarà escoltar el director d’una tropa ambulant que ha perdut el seu teatret a causa d’un incendi, i que pretén convidar-lo a assistir al seu espectacle per tal que el nou dirigent, amb la seva presència, demostri a la ciutadania que aquell art encara té una gran importància social. Després d’una apassionada controvèrsia en què polític i humorista només faran paleses les seves desavinences, l’artista s’endurà per error la llista de visites que encara ha de rebre el prefecte, i sortirà per la porta amenaçant de fer que la seva família teatral converteixi aquella sala d’audiències en una zona d’incerteses sobre les diferents realitats que des d’aleshores visitaran l’espai públic.

Quan Eduardo De Filippo escriu aquesta extraordinària comèdia, s’està començant a articular una nova cultura de masses que s’esforçarà per convertir les arts audiovisuals en un poderós instrument de distracció col·lectiva al servei del Poder, en un passatemps capaç de sobreestimular la ciutadania amb l’afany d’instal·lar-la en actituds acomodatícies que siguin cada cop menys crítiques amb els nous règims.

L’art de la comèdia és un dels més brillants homenatges que s’han fet mai a l’art del teatre i planteja un debat que encara resulta perfectament vigent sobre la funció de les arts escèniques en la nostra societat.

Idioma:
Català

Sinopsi

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 8

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Gema Moraleda
Teatre Barcelona

Una carta d’amor al teatre

Eduardo de Filippo era un enamorat de la seva professió i a L'art de la comèdia ho explica amb el seu inconfusible estil sorneguer, carregat d'humor, ironia i mala bava, però també de tendresa i profundes reflexions. Per la seva part, Lluís Homar aporta una direcció intel·ligent i efectiva que acompanya el text i el vesteix de manera magistral. Sobre un escenari completament buit al principi de la representació, veurem passar tots aquells que són imprescindibles per aixecar el teló cada nit: tècnics i personal de suport, seguits dels actors, és clar. Poques vegades trobem una utilització tan bona dels recursos de la sala gran del Nacional i poques vegades trobem un muntatge que parli tant i tan bé de la importància del teatre a la nostra societat. Imprescindible i emocionant.

Més informació

05/04/2015
Rosa M. Farreras
Teatre Barcelona

El Gran dubte

Divendres Sant, al TNC Sala Gran a les 20h.

Lluís Homar i companyia, juguen a cuiti amagar amb aquest text de Eduardo De Filippo, a hores d'ara encara li dono voltes i reflexiono sobre el que he vist i penso que trigaré o potser no oblidaré aquesta proposta tan encertada, podria ben bé ser un debat televisiu o radiofònic la conversa entre el director de la companyia caiguda en desgràcia i el nou Perfecte arribat a la ciutat, diàleg que no perd actualitat, els artistes que donen el seu Art sense ser reconeguts ni creguts, el poder que escolta, però no compren i el públic que viu i s’emociona, però només el temps que dura l’espectacle...I el traspunt en escena.

L’art de la comèdia és converteix en real, qui diu veritat? la realitat supera la ficció? és més creïble l’actor que el ciutadà ó els vilatans són actors? El dubte és del Perfecte i del seu secretari, el dubte el tenim també nosaltres (espectadors) ...I el traspunt en escena

Escenari nu mostrant l’interior de l’escenari, bambolines, decorats i estris amunt i avall, actors, tramoies, maquilladors i el traspunt al davant i el darrera construint la veritat del teatre.

Sentir, viure, pensar, crear, riure, plorar, callar, memoritzar, interioritzar, i fer què la nostre veu traspassi la quarta paret per cridar ben fort LA CULTURA NO ÉS UN LUXE!

04/04/2015
Iván F. Mula
Teatre Barcelona

El joc de la versemblança

Començar un espectacle amb un escenari buit podria considerar-se un atreviment massa agosarat pel TNC, però el cert és que, de la proposta de Lluís Homar, és, de llarg, el més encertat. L’actor i director demostra, d’aquesta manera, que ha entès a la perfecció l’esperit de l’obra d’Eduardo De Filippo, aprofitant l’avinentesa per dotar de la màxima metateatralitat un text que és tot un homenatge al teatre i als actors. L’art de la comèdia planteja un joc magistral entre la veritat i la versemblança, barrejada amb elements de sàtira costumista, vodevil i crítica política. Aquest còctel on Txékhov, Goldoni, Pirandello i la Comèdia de l’Art es donen la mà compta, en aquest cas, amb un repartiment eficaç i una direcció lúcida on se’ns mostren deliberadament les entranyes del mateix muntatge. Malauradament, la duració (més de dues hores) pesa una mica massa pel gènere, pel que s’hagués agraït un entreacte. D’igual forma, el to general resulta, per moments, massa solemne. D’alguna manera, s’ha evitat l’exageració, la comicitat més explícita i l’histrionisme en favor d’una (falsa) naturalitat que, en segons quines escenes, no li fa cap favor. Per sort, tot i això, el conjunt funciona molt bé i aconsegueix transmetre el missatge de forma clara i valuosa. Llàstima que no s’ha gosat trencar la uniformitat interpretativa perquè alguna explosió de bogeria hauria alleugerit certs passatges que es fan innecessàriament feixucs.

03/03/2015
Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

Borratxera fascinant

Cada actor, te el seu moment important dins d’aquesta borratxera fascinant de “Teatre dins del Teatre”, encara que a vegades els papers que interpreten són molt curts i alguns d’ells saben a ben poc, com és el cas de la doble interpretació de Victòria Pagès. Quan acaba la representació tots continuarem tenint serioses dubtes de si realment eren personatges del poble que visiten al “prefecte” o bé, son actors de la troupe, que substitueixen a aquests d’amagatotis.

La meva crónica clicant aqui.

18/02/2015
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

Carta d’amor al teatre

He llegit els darrers dies a diversos llocs que L'art de la comèdia és una obra popular i divertida però amb una important càrrega política. No es poden negar cap d'aquestes categories, tot i que el que més m'ha arribat és la carta d'amor que Eduardo De Filippo -i ara també Lluís Homar- fan al seu estimat teatre. El magnífic pròleg de l'obra, amb el personatge d'Oreste Campese sorgint de la penombra i agafant mides de l'escenari on ha d'actuar, és un dels moments més bells del teatre del segle XX. Homar, amb tota la picardia i l'experiència que li donen els anys i les taules, aprofita el moment i el sobredimensiona fins a posar-nos els pèls de punta. També l'encerta amb la metateatralitat d'alguns moments -llàstima que es vagi perdent a mesura que avança l'obra- i amb l'aprofitament de l'immens espai de la Sala Gran del TNC. L'única pega que li posaria és que l'estil i cadència interpretatives per les que opta el director i actor es troben a les antípodes de les que hauria utilitzat el mateix Filippo... No és que això sigui millor o pitjor -he llegit ressenyes que precisament ho troben del tot encertat- però a moments vaig trobar a faltar algun canvi de ritme, alguna cosa que se sortís del camí marcat, alguna estridència que ens trenqués el tarannà discursiu de moltes escenes... Sigui com sigui, el muntatge és de visió obligatòria, ja sigui per tot el que he dit al començament, pel mateix Lluís Homar o per la resta del repartiment. amb uns destacats Joan Carreras, Lluís Villanueva, Andreu Benito, Roger Casamajor i Mar Ulldemolins.

16/02/2015
Neus Mònico Fernández
Teatre Barcelona

Teatre dins del teatre.

Gràcies Eduardo De Filippo per aquest text extraordinari i divertit.

Felicitats a Lluc Castells , Jose Novoa i Carlota Ricart per una posada en escena tan original, creativa i meravellosa, on els espectadors tenim la oportunitat de veure com es transforma l’escenari de la Sala Gran, com pugen i baixen alguns dels elements escenogràfics; tècnics, ajudants i maquilladora interactuen dalt de l’escenari, o com l’apuntador en un racó de la sala, sota una lampareta, segueix el text i si convé fa algunes anotacions. Fantàstic !!!

Un començar i final amb una il·luminació que ha estat pura màgia. Realment en Lluís Homar ens deixa meravellats amb la seva manera de dirigir i muntar aquest espectacle.

Pel que fa a les interpretacions, tots han estat a l’alçada i a un mateix nivell. Interpretacions impagables de personatges esperpèntics i còmics. En Pau Viñals en el paper del guarda Varonesi ha tornat a demostrar la seva part còmica, en Lluís Villanueva m’ha sorprès gratament en el paper de secretari, uns excel·lents Josep Carreras i Lluís Homar, dos monstres de la interpretació. El farmacèutic Oscar Valsecchi , és la millor interpretació d’un mort que he vist en una comèdia, genial !!! ,i que haig de dir de l’Andreu Benito, un actor polifacètic capaç de fer tant un paper seriós com còmic i seguir sorprenent. El metge Quinto Bassetti, interpretat per Roger Casamajor, exagerat i divertit, una Mar Ulldemolins embogida que a més a més toca música popular napolitana amb l’acordió,... un repartiment realment extraordinari.

En definitiva, un espectacle rodó que no s’hauria de perdre ningú !!!

15/02/2015
Josep Maria Ribaudí i Martí
Teatre Barcelona

Sei grande Eduardo, veramente un ragazzo in gamba!

Sí, ets gran perquè vas fer un teatre divertit, proper al poble, amb reminiscències de la Commedia dell' Arte i a la vegada seriós i crític. Penso que aquesta és l'obra més esbojarrada de l'autor (de les que conec). Te una primera part genial amb una confrontació dialèctica entre el director dels còmics i el prefecte de la província, i una segona desmarxada amb una desfilada de personatges impagables: el capellà trabucaire, el metge, la mestre del poble... No hi ha res sobrer: personatges ben perfilats, situacions divertides... l'Eduardo era un geni i Homar ho ha dirigit a la perfecció i, com és lògic, els actors n'han fet una creació, tots. Felicitats! D'aquesta posada en escena se'n parlarà, i bé.

15/02/2015
Llorenç Prats Canals

Aquesta temporada hem tingut allò que en podríem dir una “revisió” (que per a molts haurà estat una coneixença) d’Eduardo de Filippo, quatre muntatges si no vaig errat, dels quals jo n’he vist dos (es fa el que es pot), però crec que els he triat bé: “Le voci de dentro” i aquest “Art de la Comèdia”. Jo ja era un admirador d’Eduardo des que vaig llegir “Nàpols milionària”, però he acabat absolutament rendit a la seva categoria teatral i humana, i molt especialment en aquest Art de la comèdia on el text, l’obra, mana absolutament. Es podria fer malament, que no és el cas, i continuaria funcionant. A estones m’ha fet pensar en un altre autor italià, sant de la meva devoció, Dario Fo, i en d’altres -quines interaccions que té el teatre- amb el que diu el personatge de Federico Luppi al final d’ El reportaje, que vaig veure un parell de setmanes: “si els diuen que el teatre és ficció, no s’ho creguin… és veritat!”… i “això és el que el fa tan perillós”. Eduardo de Filippo ho diu d’una altra manera “què tan se val si el que ha vist són casos reals o ficcions interpretades per un actor? si són ficcions, no fan res més que posar davant dels seus ulls les realitats que estan passant en un altre lloc o moment”. En tot cas, per mitjà de la ficció o no, el teatre és veritat, una doble realitat, la que representa i la que està transcorrent dalt de l’escenari.
Dalt de l’escenari tot va anar molt bé, absoluta solvència. Dir que el Lluís Homar borda l’Oreste Campese/Eduardo de Filippo i sap fer arribar tota la contundència de la seva reflexió mitjançant un ampli repertori de matisos i un molt ben mesurat cinisme, és reafirmar allò que ja esperàvem. Homar només pot lluitar contra ell mateix i, si no s’entesta a fer-se mal, és inqüestionable. Ara bé, em trec el barret davant de Joan Carreras, un actor que jo no havia vist al teatre, o molt poquet, que és literalment la biga mestra del muntatge -no es mou de l’escenari- i que té una credibilitat, una autenticitat, pròpia dels extraordinaris joves descarats de les sales més o menys alternatives.
Reviso tot el que porto vist aquesta temporada i, no sé si en som conscients, però, teatralment, malgrat la crisi, l’IVA i la mare que els va matricular tots plegats, a Barcelona -i, per extensió, a Catalunya- estem d’enhorabona. Que duri!

02/04/2015

Deixa la teva opinió

Articles relacionats

Lluís Homar: “Al teatre allò important no són els mitjans, sinó l’ànima”

Després d’enfrontar-se tot sol a l’escenari per interpretar Terra Baixa, Lluís Homar es posa al capdavant de L’art de la comèdia d’Eduardo de Filippo a la Sala Gran del TNC. […]

10 febrer 2015