I Capuleti e i Montecchi

Aquesta versió de Romeu i Julieta es basa més en les llegendes que corrien en el seu moment per Itàlia, que en la famosa tragèdia de William Shakespeare. Aquest fet, juntament amb les estructures teatrals de l'època i les rígides convencions operístiques de principis del segle XIX, contribueix a que l'espectacle s'allunyi una mica de tot el que atribuïm a la història dels dos amants. Aquí tenim lluites polítiques, amenaces de guerra, uns amants que ja es coneixien d'abans, un casament que es frustra a l'últim segon i una Julieta que acaba morint literalment d'amor.

Bellini opta per dividir l'òpera en dos actes, que a la vegada estan subdividits en tres escenes cadascun. Moltes de les escenes són de caràcter intimista, resoltes únicament amb duets i amb algunes àries de lluïment. Aquesta simplificació estructural va acompanyada del minimalisme formal que ha volgut imprimir el director, Vincent Boussard. Un minimalisme que, malgrat tot, parteix d'uns plantejaments escenogràfics bellíssims: uns fons pictòrics que es transformen sota efectes de llum i color, i una escalinata sense fi per la que els personatges apareixen i desapareixen com per art de màgia. I per fer esclatar tota aquesta senzillesa, l'explosió de color que puntualment aporten els vistosos vestits de Christian Lacroix i Robert Schwaighofer. En definitiva, un marc de gran bellesa en la que brillen dues de les millors veus femenines del moment, la de la mezzosoprano nord-americana Joyce DiDonato i la de la soprano italiana Patrizia Ciofi. Només per escoltar-les en directe ja val la pena pagar el preu de l'entrada...

El drama de Romeu i Julieta, o la seva llegenda, ha estat una font inesgotable d'inspiració al llarg de tota la història, adaptacions i noves versions s'han succeït en totes les èpoques. Felice Romani, el llibretista de Bellini per a aquesta òpera, es va inspirar en les narracions de Luigi da Porto i de Matteo Bandello, però molt menys en el drama shakespearià.

Una de les peculiaritats que té aquesta òpera és que el paper de Romeo, ho interpreta una dona, en el nostre torn d'abonament, va actuar la magnifica Joyce DiDonato, que juntament amb la seva parella a escena, Patrizia Ciofi que interpretava a Giulietta, va ser sense cap mena de dubte el millor de la nit. Les millors protagonistes possibles que ens va fer conèixer per primer cop aquesta òpera d'una música realment extraordinària.

La Direcció d'escena i el vestuari busquen mostrar l'interior i la fragilitat dels personatges. L'escenografia de Vincent Lemaire està concebuda per aprofundir en estats d'ànims, sensacions, intrigues i tensions, tot jugant amb els canvis de llum, les brillantors, les ombres, els reflexos i les penombres que modifiquen radicalment un mateix espai. Dues estructures geomètriques descriuen diferents àmbits del Palau Capuleti a Verona. Sols unes selles de muntar, una pica d'aigua, unes escultures penjades i una sempre inquietant lluna, configuren l'attrezzo d'un escenari intimista.

L'escenografia descrita em va agradar, especialment les escenes situades a les grades per on apareixen/desapareixen com per art de màgia els personatges amb vistosos i colorits vestuaris. La posada en escena però la vaig trobar exageradament immòbil i en alguns moments fins i tot avorrida.

Crònica sencera clicant AQUÍ