Fuck-in-Progress

El treball de Jordi Cortés sempre m'ha fet viatjar al singular univers de Federico Fellini per les imatges grotescament poètiques que presenta. Quan surto de veure aquest tipus de treball tot el meu món es capgira, tot es torna bell i únic. A Fuck-in-progress no seria diferent.

Jordi Cortés avisa indirectament que hem escollit lliurement ser-hi. Ho diu als performers i ho diu al públic. Si estem aquí és perquè hem vingut a jugar. I quan parla de jugar, es refereix a la recerca del plaer, la sensualitat, l'erotisme ... a actuar lliurement segons els nostres instints, amb respecte, amor i llibertat. I així comença l'obra i entre ball i ball va pujant la temperatura de la sala progressivament, sense descans, fins que el públic és testimoni d'una orgia ballada on cada artista mostra el seu joc amb el plaer.

Es tracta d'un espectacle fet arran de la dansa inclusiva. És el que dóna sentit a la peça ja que el joc del plaer es construeix arran de l'exaltació dels sentits i no de la mirada dictada des dels mitjans. Quan veia aquests cossos moure's amb tota la seva personalitat feia goig veure com a través del llenguatge del moviment es desmitifica la importància de la imatge. No hi ha límits, ni d'edat, ni de capacitats, els límits se'ls posa cadascú. Jo vaig sortir de l'obra enaltint la bellesa del cos com genuí i únic.

Em sembla un espectacle ben encaixat, orgànic, seductor, amb tocs d'humor, bell, ple de simbolismes i amb un joc de propostes constants. Es van succeint les escenes amb transicions imperceptibles. Audiovisuals, ombres xineses, frases absurdes plenes de sentit, personatges lliures en la seva relació amb la sensualitat, tot això a la suma d'un quadre ben compost que sembla "El jardí de les delícies" del Bosco.

Jordi Cortés torna a investigar el moviment en totes les seves facetes, des de la diversitat funcional, sensorial, psíquica, sexual e Inter generacional, trencant convencionalismes posant en escena a persones amb alguna minusvalia física.

Els ballarins alliberen els seus cossos mitjançant el llenguatge de la dansa, demostrant-nos que encara que tinguin alguna minusvalia poden expressar-se, ballar , sentir i transmetre’ns sensacions .

Ha estat un espectacle ple d’erotisme i sensualitat, on els ballarins han despullat els seus cossos i la seva ànima.

Una lliçó de lluita, superació i acceptació, adonant-nos que en realitat tots en el fons, tenim les nostres mancances i dificultats, i que els ideals de bellesa, plaer i perfecció, són irrellevants per ser feliços.

Espectacle molt recomanable que ens fa reflexionar sobre el cos humà més enllà de l’estètica i dels seus límits.

VALORACIÓ: *** 1/2

Ja fa anys que veiem espectacles de dansa integrada, on no és estrany veure ballarins professionals compartint espai amb cadires de rodes, però Fuck-in-progress va un pas més enllà. Jordi Cortés i l'Associació Kiakahart, que fa anys que lluita per obrir a tots els ciutadans el llenguatge de la dansa i de les arts en moviment, han volgut demostrar que es pot ballar encara que no es tinguin cames o que hi hagi una discapacitat visual. Aquí ja no apareixen les cadires, ni els bastons blancs, ni les pròtesis... Tot desapareix a la primera escena, i damunt de l'escenari només queden ballarins. Uns ballarins, per cert, que ens acaben demostrant que el cos no és un impediment, sinó un recurs per expressar-se i per sentir. De fet, Fuck-in-progress parla de la sensualitat, de l'erotisme i de la necessitat de sentir, sigui com sigui el teu cos i prescindint d'estereotips i clixés.

És cert que l'espectacle pot resultar incòmode per a alguns espectadors, però de fet es tracta d'això. Per superar certs convencionalismes cal passar una primera fase, que potser xocarà o despertarà en nosaltres sentiments enfrontats. Però és necessari passar-la per poder entendre el veritable objectiu de la companyia. Espectacle molt recomanable per les seves sanes intencions, però també per l'alta qualitat dels ballarins i per l'estranya bellesa de les imatges que crea.