Sinopsi

Mario Gas i Rosa Renom protagonitzen ‘El filósofo declara’ de Juan Villoro al Teatre Romea

El filósofo declara, obra escrita per Juan Villoro, retrata la intimitat dels intel·lectuals, que, darrere de les seves obres i pensaments públics, són éssers humans amb les mateixes misèries, mesquineses, petiteses i passions que qualsevol persona.

Text de l’autor

Siempre me ha intrigado saber cuándo veré por última vez a una persona. Filosofía de vida parte de esa encrucijada dramática: dos filósofos se encuentran para una confrontación final. Su amistad ha sido una peculiar forma de rivalidad. Profesionales de la razón, procuran mantener las emociones a distancia. Este encuentro será diferente: los acompañará una mujer que definió la vida de ambos. ¿Hay límites reconocibles para la inteligencia? ¿En qué momento las ideas se transforman en neurosis? George Steiner dice que un lugar común es una idea cansada. Por contraste, el disparate puede ser visto como una idea anticipada. En esa zona se mueve Filosofía de vida: el demorado encuentro de dos precipitados.

Juan Villoro

Durada:
100 minuts

Idioma:
Castellà

Sinopsi

Mario Gas i Rosa Renom protagonitzen ‘El filósofo declara’ de Juan Villoro al Teatre Romea

Text de l’autor

Juan Villoro

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 7

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

David Elfa Novoa
Teatre Barcelona

Un filòsof envoltat de comèdia

El títol d'aquesta obra pot portar a més d'una persona a no anar-la a veure, espantats per la possible espesor del seu text i per la por a que aquesta es faci feixuga. Realment, això no és així, ja que l'autor dota de comicitat a la història i aconsegueix fer digerible el contingut del text, sense cansar a l'espectador. Tot i això, el to de l'obra resulta massa forçat en alguns moments i la sobreactuació esdevé un inconvenient, la qual cosa és una llàstima perquè durant la major part de l'espectacle les actuacions resulten molt correctes, destacant un sublim Mario Gas. D'aquesta manera, la part de comèdia d'embolics resulta massa forçada en comparació amb la resta de l'espectacle, esdevenint irregular en el seu conjunt i presentant alguns alts i baixos que fan que es vagi entrant i sortint de la representació. En aquest sentit, l'obra no acaba de trobar el seu to, navegant per diferents gèneres i provocant que no s'acabin d'integrar del tot entre ells i amb la seva temàtica. No obstant, s'aconsegueix que aquesta vagi funcionant perfectament per segments, captant l'atenció de l'espectador fins al final, encara que sigui de manera independent i a batzegades.

06/11/2016
Iván F. Mula
Teatre Barcelona

Temperament, paraulotes i metafísica

Hi ha una llegenda urbana segons la qual, quan es parla de filosofia a una emissora de televisió, els espectadors fugen a mirar altres canals. Probablement falsa i interessada, aquesta teoria aprofita un trist concepte col·lectiu del nostre imaginari que associa filosofia i avorriment. El filósofo declara sembla intentar lluitar contra aquests prejudicis apostant per l’humor d’un text que, en realitat, és més enginyós que esbojarrat. No obstant això, l’espectacle està dirigit com un vodevil passat de voltes i excessiu que, en realitat, no és, provocant una estranya sensació en l’espectador. Afortunadament, obviant aquestes estridències tonals, el text està farcit de frases ocurrents, respostes gracioses i sortides sorprenents del protagonista (un temperamental Mario Gas) que fan que, tot plegat, sigui bastant apte de ser gaudit. D’altra banda, les paraulotes i el sexe empenyen el muntatge cap a una vessant més grollera, mentre que les referències metafísiques busquen terrenys més profunds, malgrat que, bàsicament, no passen de la paròdia. Entretinguda, original i simpàtica, és una llàstima que les parts més dramàtiques no aconsegueixin versemblança ni emocionar perquè, llavors, ens trobaríem davant d’una obra molt completa. Com a mínim, han aconseguit que tingui certa gràcia, que no és poca cosa tenint en compte el material de partida.

01/11/2016
Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

Diàleg filosòfic a tres bandes

Un matrimoni espera un convidat i preparen la conversa que han de mantenir. Ell és un vell professor, un filòsof, al que han demanat entrar a l'Acadèmia i no vol fer-ho. Ella és la seva dona aparentment dedicada al seu marit. Ell és Mario Gas, ella es Rosa Renom.

Aquest vell professor, que va en cadira de rodes, s'omple de raonaments i justificacions per tal de mostrar-se superior, intel·lectualment, al seu convidat quan arribi. Les comparteix amb la seva dona amb qui s'intueix manté una relació molt particular, d'amor i submissió per part d'ella. Una relació que en un primer moment no acabem d'identificar amb claredat, en una primera part que potser es fa una mica llarga. L'aparició inesperada de la neboda del professor dóna un nou sentit a tot plegat i les converses agafen un altre caire menys filosòfic i més comprensible.

Hem vist una obra que no és un tractat de filosofia, sinó una reflexió sobre la intel·lectualitat allunyada de la realitat, en una barreja entre comèdia i teatre de l'absurd.

Puntades de sentit de l'humor que ens fan riure i que ens permeten connectar amb els personatges.

La posada en escena molt reeixida amb un canvi d'escenografia davant de tots nosaltres passant de la sala sòbria a la cuina lluminosa només "obrint la paret". Les interpretacions també han estat bé destacant molt especialment en Mario Gas que ens ha agradat molt. En aquesta ocasió hem trobat a la Rosa Renom, actriu que habitualment ens agrada molt, una mica sobreactuada en un paper que potser no li anava del tot a la seva mida.

L'autor, Juan Villoro, nascut a Ciutat de Mèxic i fill d'un filòsof barceloní, és considerat com un dels autors més importants de la literatura contemporània mexicana.

Una proposta que ens ha fet passar una bona estona i que contradient el títol no l'hem trobat tan filosòfica com a priori pensàvem.

Si desitgeu llegir l'apunt sencer, només heu de clicar AQUÍ

31/10/2016
Laura Fer Gom

Le doy un 4 porque la obra es buena, ahora eso sí aunque es para todas las edades, no es para todos los públicos, es decir si no te gustan los musicales no vayas a un musical, pues con esta obra pasa un poco eso
La obra es buena como argumento, nada es lo que parece y más no digo, y eso en teatro es muy difícil hacerlo, el texto también es dificilisimo, con lo cual los actores han tenido que estudiarlo mucho, eso yo al menos lo valoro mucho. La escenografía también es buena.
Quizás al ver el título uno se espera una filosofía más de libro y eso no es. A partir de ahí la obra está bastante bien.

01/12/2016
Òscar

Hola família! Dilluns vaig poder anar a veure “El filósofo declara” una funció on la complexitat dels pensaments abstractes col·lisionen amb el món dels sentiments terrenals.
Estic d’acord, només en part, amb les valoracions que aquí s’han fet. És cert que el ritme de l’obra i un començament excessivament “filosòfic” pot arribar a espantar-nos i a qüestionar-nos la nostra presència al teatre. Però, per a mi, això ocorre només durant els primers minuts. La parella formada per Mario Gas i Rosa Renom omple de matissos i d’interrogants una relació i un conflicte que no acabem d’identificar.
Però en el moment que la resta de personatges entren en acció, el ritme varia, les finestres de la comprensió s’obren i un nou aire il·lumina l’argument. Comencem a entendre conflictes, a copsar un sentit de l’humor que ens connecta amb l’escenari i a identificar-nos, més que amb els personatges, amb els sentiments que allí hi apareixen.
“El filósofo declara” esdevé un camí que va de la intel·lectualitat suprema als sentiments i passions mundanes. I sí, des del tedi que representa l’excessiva abstracció intel·lectual fins a la diversió que despulla l’aparent superioritat de les ments privilegiades. En definitiva, el text de Juan Viloro posa sobre la taula l’essència de l’ésser humà i ens col·loca a tots en un mateix pla. I ho fa sobre un escenari que ens regala les interpretacions d’un elenc que brilla sota una mateixa llum.

26/10/2016
Josep OS

Avui al Romea he estat veient que no gaudint aquesta obra de l’escriptor mexicà Juan Villoro. Dirigida per Antonio Castro ens parla de dos filòsofs, que han estat companys d’estudis i fatigues i es reuneixen per última vegada. La seva intensa amistat és una forma de l’enemistat. S’han necessitat, s’han volgut, s’han odiat. La dona del protagonista coneix massa bé als dos i pot influir en l’acarament final. El text ben plantejat podria ser interessant però se m’ha fet pesat, avorrit i llarguíssim pel llenguatge rebuscat i poc accessible, el ritme lent i que acaba sent tediós, els tocs d’humor no m’han aportat ni un somriure, vaja que no m´ agradat absolutament gens.. L’escenografia en canvi m’ha semblat molt original ja que els canvis es fan sobre la marxa al mateix escenari. De la interpretació res a objectar molt bé tots, però clar de res serveix una bona feina si el text no acompanya. En definitiva, una obra per oblidar.

25/10/2016
JOSE GABRIEL DEL VIEJO

La filosofía no es lo mío. Lo tengo claro!!
Esta obra de teatro sobre gente inteligente y de cómo intentan comunicar sus emociones no me ha gustado demasiado. Supongo que mi nivel de inteligencia no alcanza a tanto… JAJAJA
La historia me ha parecido bastante aburrida, con algún toque de humor acertado, unos actores más que correctos pero con un ritmo muy lento y a veces incluso hasta tedioso!
La escenografía muy bien resuelta! Me ha gustado mucho el cambio de escenario en directo!!
Y feliz de ver a Meritxell Calvo que no la veía en escena desde que interpretó en el Goya a Venus ☺️

24/10/2016

Deixa la teva opinió

Articles relacionats

‘El filósofo declara’, el western que canvia les bales pels arguments

Mario Gas i Rosa Renom protagonitzen un text del mexicà Juan Villoro que retrata la intimitat d’uns intel·lectuals que, darrere les seves obres i pensaments públics, pateixen les mateixes misèries i […]

20 octubre 2016