Sinopsi

Espectacle en dues parts. La segona part recrea l’ambient revolucionari i transgressor del Cabaret Voltaire de Zuric el 1916, amb la interpretació de diversos poemes d’Hugo Bäll, danses d’arrel africana, les peces de Tristan Tzara “L’amiral cherche une maison a louer” i “Poema de Nadal simultani i sorollós”. Les explicacions i comentaris que sovint acompanyaven les vetllades del Cabaret són aquí aportades per la veu del propi Hugo Ball, amb textos del seu dietari personal, que il·lustren el grup dadaista de manera didàctica. En la primera part s’interpreta l’obra magna de la poesia fonètica, la “Ursonate” (1923-1932) de Kurt Schwitters, de manera íntegra i polifònica, a càrrec dels quatre actors.

Durada:
65 minuts

Idioma:
Català

Sinopsi

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Fotos i vídeos

Cabaret Voltaire from Pau Bou on Vimeo.

Opinions de l'espectacle 3

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

Ens vàrem tancar com un musclo

Malauradament no vàrem "entrar" de cap de les maneres, en el joc que ens proposaven, des del minut zero de la seva actuació... i la cosa va anant empitjorant de mica en mica, perquè després de mitja hora de "concert" de sons guturals dels quatre intèrprets palplantats davant nostre, la cosa se'ns va convertir en gairebé insuportable i l'únic que teníem ganes és que acabes d'una vegada i fugir, "camesajudeume"... en direcció al carrer per oblidar-nos el més aviat possible.

Reconeixem, això si, la gran dificultat de la interpretació del "concert" amb paraules inexistents, crits i sons guturals, reforçada per una mímica que segurament era força lloable, tot veient la reacció d'algunes persones del públic que semblava que s'ho estaven passant d'allò més bé.... però, sincerament amb 5 o 10 minuts haguéssim tingut més que suficient i segurament hauríem estat més oberts per gaudir almenys de la segona part de l'espectacle.

Si voleu llegir la crònica sencera, ho podeu fer clicant AQUÍ

30/04/2016
Capitano Spavento

Radiante espectáculo que me ha hecho viajar hacia un lugar extraño y desconocido para mí como es el Dadaismo. La obra resulta ser una especie de homenaje/reposición/ recreación del famoso Cabaret Voltaire de Zúrich, con 3 partes bastante claras. La primera, un recital de poemas fonéticos que parecen evocar rituales a ratos, canciones a otros, protestas luego y todo eso junto o nada a la vez. Resulta provocador oírles decir monosílabos con tanta convicción y vehemencia, al punto que sorprende la excelente dicción y la complejidad del recitado. Para mi ha sido como abrirme la cabeza en dos, meterme un sobre de Petazetas y dejar que explotaran en mi cabeza. No he visto creo nada más marciano y fascinante a la vez. Imposible de entender, y, por eso mismo, totalmene comprensible. Mi hija de 8 años, apoyada en su inocencia, y en su falta de prejuicios, se lo pasó en grande. Luego comienza otra etapa en la que aparecen los textos, los manifiestos y las protestas, todo desde un desparpajo muy agradable en el que, aunque increpan al público, no molestan ni incomodan. Quizás porque lo que exigen, ese anti-arte, anti-sistema y anti-poesía ya ha sido trabajado bastante desde los orígenes del Dadaismo, y tal vez como sociedad tengamos esa protesta artística algo asumida. Por último, el “Pastoret Dadá punk moderno con aires surrealistas” funcionó como gran cierre de la velada. Todo incorrecto, todo provocador.
En definitiva, decir que el Cabaret Voltaire, este y el original, son algo similar a un extraño espécimen de ave exótica sin la cual la colección de animales fantásticos estaría incompleta.

05/05/2016

Deixa la teva opinió