Brujas

És el que em va passar a mi perquè jo al Almazen veient Brujas no hi havia d'estar, però per un equívoc hi vaig fer cap. Jo en humor tiro cap a Monty Python, prefereixo la subtilesa a la sal gruixuda i Brujas és un espectacle d'aquest últim estil, força barroer i molt cridaner. Explicat això vull deixar constància que el públic que abarrotava la sala (i uns quants es van quedar sense entrada) s'ho va passar de conya a jutjar per les riallades i els aplaudiments. Me n'alegro, doncs al final és gent que va al teatre, i que no sigui la meva opció, al final és el meu problema.

L’humor és un misteri que molts pensadors com Aristòtil, Bergson o Freud han volgut desentranyar amb més o menys encert al llarg dels segles. Malauradament per ells, resulta molt complicat explicar els veritables mecanismes d’allò que ens fa riure i el perquè. En realitat, la comicitat més pura, per la seva immediatesa, no demanda reflexions molt intel·lectuals sinó que, més aviat, és una experiència que acostuma a explicar-se per ella mateixa. Una mica en la línia d’aquesta filosofia, Brujas és un espectacle honestament construït des de l'espontaneïtat, la naturalitat i una intuïció gairebé ingènua que, a la vegada, és sublim. El nou espectacle de Lolita Corina, companyia reconeguda gràcies a l’èxit del seu anterior treball Las gallegas, és una molt divertida paròdia del gènere de terror amb tots els elements paranormals que hi cal esperar: fantasmes, prediccions, màgia negra, possessions, etcètera. Les dues fantàstiques actrius, Lola González i Coral Ros, omplen l’escenari de carisma i simpatia amb el seu personal registre interpretatiu a la frontera entre el teatre còmic i el clown (que fan que sembli senzill, però no és gens fàcil d’equilibrar). Tan estètica (el look de Lola González és impagable) com narrativament, l’obra és un producte molt cuidat i això transmet una saludable estima cap a la proposta. El director Álex Navarro és, en gran part, el responsable que l’estructura de la història sigui tan rodona, tingui la duració adequada i els detonants que la fan funcionar com cal. Val a dir que tot plegat no deixa de ser una joguina entranyable, una joia en brut sense més pretensió que divertir i que, potser si s’acabés de polir, perdria part del seu encant. La seva imperfecció, doncs, és també una de les seves virtuts. Perquè és aquesta flaire d’imprecisió el que deixa espai, entre altres coses, per la interacció amb el públic, per cert, poques vegades tan ben justificada.